20 de setembre de 2010
23 comentaris

Repor (PRE)PARADOS o publi (PRE)PARADOS?

El reportatge d’El País (PRE)PARADOS ja comença a córrer per la xarxa.
Primer
de tot he de dir que està ben escrit, atrapa i que ja era hora que es toqués el tema en profunditat. Les dades que es donen són
demolidores i els exemples propers. Per qui no l’hagi llegit deixo l’enllaç
i aclareixo que el reportatge parla dels joves espanyols en atur. Dóna
dades tant demolidores com la de que Espanya és el país de la Unió
Europea amb un tant per cent més alt de joves menors de 25 anys en atur,
exactament el 41,5%.

El que m’ha mogut a parlar-ne no és tan el reportatge com el que se’n desprèn.
Aquest és un d’aquells articles que fa un temps haguessin donat voltes i
més voltes en cadenes de mails perquè la gent menor de 35 anys s’hi
sentirà identificada. Ara ja està sent un enllaç repetit al facebook i
al twitter.
El diari ja avisa que la cosa va a bombo i platerets: una sèrie de
reportatges (per tant mantindran el tema a l’agenda), debats amb experts, vídeos de testimonis i tot de canals
perquè els lectors opinin. A més, acaba dient: “hay un espacio abierto al intercambio entre lectores en el que también intervendrán los diez periodistas, menores de 35 años, que trabajan en la serie” (la negreta l’he posat jo).

Bé,
si us heu llegit l’article i esteu en la trentena segurament haureu
notat una miqueta l’olor d’aquella onada d’articles i opinadors sobre la
generació X que hi va haver als 90. Us sona Reality Bites? O també té un polsim de JASP (Joven Aunque Sobradamente Preparado), però sumant-li l’atur?

Amb
això no vull dir que el problema no existeixi, de fet el meu entorn
d’amistats podria sortir en aquesta serie de reportatges, però tot
plegat em fa una mica d’olor a ensabonada.

Vols dir que aquesta sèrie de reportatges no són una campanya del diari per recol·lectar lectors joves?

Si analitzem mínimament el discurs veiem que el subtítol “Esta
generación busca plan B” dóna sensació de grup (comunitat), el text
desgrana un seguit
d’herois-víctimes que s’enfronten cada dia a un món laboral que els
menysté i la
fotografia presenta individus units mirant directament el lector com
si esperessin una explicació (víctimes, però amb dignitat). I tot decorat amb un to poètic donat per frases del tipus “Sienten que están en el lugar y en el sitio equivocados” o “Han caído nada más empezar a andar”. A més, el diari utilitza les eines 2.0 que utilitzen els joves i l’estrella de tot plegat la trobem en la frase: “los diez
periodistas, menores de 35 años, que trabajan en la serie” (la negreta l’he posat jo). Queda clar? Mentre els altres deixen els joves a l’atur El País els contracta perquè creu en el seu talent.
En resum, m’ha semblat que, amb aquesta serie de reportatges, El País vol acostar-se al públic jove a través del colegueo i la camaraderia.

Tot plegat es pot considerar publicitat?

Respon a Tim Tebow Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!