9 de novembre de 2004
General
0 comentaris

Nit a l’hospital

Més concretament a l’Hospital Clínic de Barcelona. Unitat de cures intensives. Infermers i metgesses treballant. Realment, gairebé no han parat. No hi ha habitacions, els malalt estant en camilles separades de cortines.

En un cantó hi tinc un home amb pròstata. Li posen la sonda i li fan mal. Crida sense fer escàndol. És un home bastant de la broma, ja gran. Parla català i el mimen perquè li estan fent mal. De tan en tan fa bromes.

A l’altra banda hi ha una noia jove, uns vint-i-llargs anys, que ha begut massa alcohol. 3,5 d’alcoholèmia diuen els metges. Suposo que és molt perquè sento que es sorprenen perquè encara parla. La noia no para de cridar l’infermera perquè té gana i vol orinar. Li diuen que s’esperi perquè estan atrafegats. Es llença de la camilla a terra i llavors un infermer hi va.

La resta de la sala està en silenci, suposo que dormen.

Una dona entra el cap per la porta de la sala i pregunta per un familiar malalt. Està preocupada però és discreta per no molestar. Em corprèn aquesta barreja de necessitat i mesura, deguda a la preocupació pel malalt i al respecte per metges i pacients.

Surto a prendre un cafè i observo la gent.

Veig persones pel camí i també a la sala d’espera que hi ha al costat de les màquines de begudes. Gairebé tothom és en silenci. Persones que pateixen en converses interiors. Em fan pensar en la veu dels malalts. Veus arrugades. Tenen por. Estan indefensos i confien en els metges com un nen que confia en la mare. Els pregunten amb por de molestar-los i amb la necessitat de les paraules per alimentar una tranquil·litat trencadissa.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!