4 d'abril de 2010
24 comentaris

Línies

Jo abans escrivia en papers quadriculats. Potser va ser entre setè i vuitè d’EGB que vaig començar a escriure en papers en blanc. Al principi me’n sortia prou bé, les línies feien petites ones, però eren acceptables.

En aquell temps vaig adonar-me per primera vegada que sentia la necessitat de fer coses que no duien enlloc. El que em coïa i el que havia de fer no eren del tot coincidents. Em va trasbalsar. Vaig triar el correcte, però mica en mica vaig començar a fer petits passos transversals. Tot controlat, però confús. Més endavant vaig deixar-me endur per les sensacions. Què han estat? Deu? Quinze anys donant pals de cec? Bé, no del tot, perquè després d’un estirabot venia el seny. I el seny a vegades durava dies, mesos i fins i tot anys.

Fa poc vaig anar a un amic delineant a veure si em podia fer un plànol de la vida. Més que res per fer les coses ben fetes i no perdre el temps. Ell, que domina l’ofici, ha estat prop d’un mes treballant-hi, però finalment ha decidit desdir-se de l’encàrrec. M’ha trucat i m’ha dit que no ha pogut fer ni una sola línea recta. Que ho ha intentat, però no se n’ha sortit.

És estrany, perquè sembla que tothom segueixi un camí marcat. És qüestió de disciplina? No ho sé. De fet, avui les sensacions m’han dut a seguir una línia prou estable. Qui sap? Suposo que hauré de continuar fent sobre la marxa. Tot lo bé que pugui, tot lo bé que sàpiga.

Respon a Hines Ward Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!