9 de setembre de 2004
General
1 comentari

La Plaça del Diamat una veu des del passat

Ahir a la nit vaig anar a veure La Plaça del Diamant …

Em va arribar, em va emocionar…, però gràcies al text. L’obra? Bé, tres bancs de parc, tres actrius, una a cada banc, i un monòleg entre les tres. Ara parla una, ara parla l’altra. Sense moure’s. La música bé. L’ambientació molt maca i senzilla i el que més em va agradar va ser quan plovia i quan nevava, que anava seguit d’un canvi de llums i ja no quedava rastre de la neu ni la pluja. L’escenari net, com si no hagués passat res.

Les actrius … bé, es van mantenir immòvils amb molta professionalitat.

El director, Joan Ollé, va passar per sobre de l’obra, suposo que tenia por de fer-la malbé. Si l’obra està bé simplement és pel text. Això si, curta. Una hora i deu minuts més o menys.

De tot em va quedar la tristesa i dos frases:

– La vida està feta de diferents vides. Quan s’entrecreuen sofreiges.

– Si perdem la guerra ens esboraran del mapa.

Vam perdre la guerra i ens van esborrar. N’hem quedat rastres del que erem, però ja no sabem ben bé el que som, els fonaments tremolen. Si no hi va haver prou amb la repressió, va venir la immigració. Ens diluïem. Després molts dels mateixos immigrants ens van ajudar a refer-nos.

Ara diuen que refer-se té connotacions feixistes. Molta gent s’ha oblidat de fer justicia. L’altre dia a "La República" de Joan Barril hi va anar Jordi Porta d’Òmnium Cultural. Va dir que quan una persona li parlava en català la sentia més propera. A mi també em passa, quan alguna persona em parla en la meva llengua la sento més propera. Joan Ollé, el director de la versió teatral de "La Plaça del Diamant" li va dir que això era una mica perillos, ho va trobar un tic feixista.

Així estem.

  1. M’agrada la Rodoreda, m’agraden les actrius i el director em cau bé ,peròsegurament no tindré temps d’anar-hi. El teu comentari no té res a veure amb les crítiques. M’ha arribat més. M’ha informat més. Veig que mesures les paraules.

    Jo estic d’acord amb la frase d’en Porta. No entenc l’Ollé. Que  una persona  et sigui més propera perque parli la teva llengua és la cosa més natural del món. El contrari seria absurd. No ens ha de fer por dir el que és obvi. Sentir aquesta proximitat no té res a veure amb el feixisme, ni amb el racisme. Acceptar-ho és intel.ligent, obviar-ho és fer trampa. Es que els nens no es senten més propers als nens…

    M’agrada la meva llengua, m’he emocionat llegint Pa Negre perqué ha significat la recuperació de tot un món només a partir  de les paraules. Aixó és un tresor. No cal que ningú s’espanti. Respectar-nos no vol dir anar contra els altres.

    A en Barril li agrada fer llumenetes amb les paraules, que facin moltes pampellugues, moltes bombolles…. una mica d’efectisme, una mica d’emoció,… Fa anys que li funciona però embafa. LA llengua no és el com el xampany. No cal confondre’s. La banalitat pot fer malinocuament, m’agradaria pensar que no ho saben. Potser tampoc se’n saben de banals

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!