És aquell moment en que la matèria absorbeix l’energia.
Tot mostra els seu vertader rostre.
La freda crueltat d’allò que és viu però sec.
I amb la caiguda de llençols que despulla l’entorn
ve la serenitat de qui ha perdut tant que només li queda emprendre l’inici.
Es retroba i retroba a qui no hauria d’haver trobat.
Cadascú al seu lloc,
sedimentant-se en aquest esdevenir que és la rutina diària.
Tot tant primari que els sentits s’obren.
Tot més viu.
Tot, menys qui va marxar fa temps
i no ens en vam adonar.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!