Aquest matí he hagut d’anar a Terrassa per fer una entrevista que he acabat més ràpid del que em pensava. Això m’ha relaxat el rellotge i tornant cap a Barcelona he decidit, d’imprevist, parar a l’Autònoma per fer una visiteta a la Facultat de Periodisme. Hi he anat sense saber exactament que hi faria i un cop allà he decidit fer una passejada pels passadissos. Quan he aparcat el cotxe m’ha semblat que venia el Pep caminat des de la Vila, però evidentment era un noi que de lluny s’hi assemblava. A l’entrada de dalt han posat uns bancs que faciliten que la gent s’hi pari a fer la xerradeta. Abans poca gent es quedava allà i avui hi havia com unes trenta persones en grups de tres o quatre parlant de les seves coses.
He entrat a la facultat i he anat directament al pis de baix per les escales. Gent amunt i avall com sempre. Després he tirat cap a l’esquerra fent un travelling pels finestrals del bar. Tot està igual, fins i tot la gent. Em podia sentir en qualsevol d’aquelles persones. He vist la Berta fent broma, el Jaume, sempre tant positiu, el Jordi llegint en una taula, imatges i més imatges que es sobreposaven als estudiants d’avui.
Passat el bar he vist les entrades dels estudis de ràdio i tele i m’hi he tornat a veure assegut al terra amb el grup de treball fent els últims retocs de la pràctica. L’Anna, la Carina, la Marta, … Després he fet una paradeta al lavabo, que ja té indicat quin és el de nois i quin el de noies, i he tornat enrera per fer l’altra banda de la Facultat.
El que més m’ha sorprès mentre era allà és que la gent tampoc ha canviat tant la forma de vestir, ni les cares de nervis, excitació, avorriment o relaxació, totes amb el rerefons de la il·lusió de qui encara no ha dirigit el seu futur. L’únic diferent és que han passat uns quatre anys i aquestes persones ja no formen part dels meus, sinó dels que venen empenyent des de darrera.
Avui els suros estaven sense papers, deu ser el dia que els netegen. A la zona central hi havia dues pancartes, una sobre l’homosexualitat i l’altra ara mateix no la recordo. Hi ha més sales d’ordinadors. He pujat al pis de dalt per les escales mentre anava esquivant gent. He tingut la sensació que ningú notava que jo no estudio allà. Avui anava amb la motxilla a l’esquena i, ves, em mantinc prou jove quan em tallo el cabell i m’afaito. Ha estat un fluir constant de records. La meva època d’universitari em queda lluny, però avui m’ha semblat que era ahir. Han estat flaixos de joventut sense cap mena d’enyor, però amb molt de carinyo. Ja tornant cap a l’entrada de dalt he passat per davant del local de l’Assemblea de Comunicació. M’hi he vist, amb la Mariona, la Berta i tants d’altres que ara no en recordo el nom, els dies del tancament d’Egunkaria. Avui tot semblava molt ordenat. El quiosc que hi ha al costat continua tant pobre com sempre, sembla que mai aixecarà el cap. Després, ja a secretaria, m’he sentit empès a no allargar la visita. Ha estat ràpid, però m’he sentit bé, curiosament bé.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!