Seleccions Catalanes

Fa dies ens
prohibien jugar un amistós Catalunya-EUA i poc després ens van tombar dues
proposicions de llei, que també considero amistoses, perquè només demanaven
respectar drets i no pas obligar o menystenir a ningú. O és que demanar que els
esportistes puguin decidir si accepten jugar o no amb una selecció, pot ser
considerat una proposta no amistosa? El mateix dic de l?altra proposició de
llei que PP i PSOE van tombar. La que senzillament demanava resumidament que la
llei de l?esport de l?Estat no interferís amb la llei de l?esport catalana,
aprovada per una amplíssima majoria, i, per tant, amb el dret de les seleccions
catalanes a competir internacionalment.

És evident
que amistosament ens ho neguen tot, i que davant l?asfíxia de la via amable,
toca canviar de formes. Que no ens maregin més, que sàpiguen que rebutgem
l?estat d?excepció virtual al que volen sotmetre?ns. Allò que sí que tenim,
fins a 10 federacions catalanes reconegudes a les respectives federacions
internacionals, s?ha aconseguit sense demanar permís.

Actualment, em fan riure les seves pretensions legals i
normatives, avui unes i demà unes altres, com si tots plegats no haguéssim anat
a escola, i és que quan han d?aplicar justícia ells mateixos la tenen definida com
a ?cachondeo? i ens ho demostren dia sí, dia no, amb aquestes disputes
impresentables entre els jutges d?uns i els jutges dels altres.

Sí, que em
perdonin les formes però també em fan riure els seus exèrcits, tant si
vesteixen caqui com si ho fan de vermell i amb pilota. Perquè a ningú se li
escapa que tots són freds mercenaris i que, com va dir abans d?ahir al Congrés
de Madrid el sincer diputat del PP, Sr. José Madero: ?Iros de una p… vez. Si a España no le importaís nada!?, poc els importem. Tenen un
problema: si no ens estimen i ells mateixos ens volen fora, com s?ho faran per
retenir-nos? Les seves paraules, són, doncs, només una ridícula i gratuïta
forma de tortura.

És qüestió
de temps, de poc temps, que els dirigents esportius catalans se n?adonin i
vegin que en el context actual, assolir fites passa per anar al gra i no per
demanar permisos formals a qui no té formes o les canvia amb malícia. Ningú no
vol perdre el temps en el temps i qui té objectius col·lectius menys encara.
L?esport català els té i tot just cauen ara les primeres fitxes de domino.

Com sempre,
junts l?acabarem portant!

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!