No hi ha camí

Cap dels partits de l’arc parlamentari català està d’acord amb la situació en la que es troba Catalunya respecte a l’estat espanyol.

El PPC i Ciudadanos volen una Catalunya-Regió, que abandoni lentament la seva identitat per convertir-se en una part integrant de la gran Castella. Com València i les Illes. On una minoria populista supermillonària i corrupte manegui els fils de la castigada terra i els ciutadans visquin quasi feliços a partir de tenir uns mitjans de comunicació que els emmascarin la realitat.

Ells tenen un camí projectat per assolir aquest objectiu. (segueix)
El camí projectat per aquests dos partits és el de deixar les coses com estan, coneixedors que l’equilibri de forces actual només s’aguanta pel sobreesforç del poble català, però que acabarà caient cap al centralisme castellà.

Amb les normes de joc actuals Castella té potestat per decidir sobre els diners, els aeroports, els ports, les carreteres, les linies de tren, les grans inversions, la quantitat i idioma de les televisions, gran part de les ràdios, el 40% la publicitat institucional, la borsa i la relació i representació internacional. La resistència és futil.

Per altra banda, tenim ERC. ERC i els que volem la independència del Principat respecte Castella també sabem el que volem i el camí per aconseguir-ho. Volem un referèndum d’autodeterminació, i trencar aquestes regles del joc viciades creades amb les armes de l’exèrcit castellà sobre la taula.

Sabem que el camí passa per arrossegar una gran part de la societat catalana cap les nostres posicions (sigui votant ERC o votant qualsevol altra formació), de forma tranquila, però ferma. Unitat social perquè la resposta airada i violenta castellana esdevingui impossible.

Ara, aquests tres partits només representem el 30% dels vots del parlament.

I els altres 4 partits, PSC, ICV, UDC i CDC què? Què volen? Com volen aconseguir-ho?

La veritat és que tots ells volen una situació d’encaix de Catalunya dins l’estat espanyol estable. És a dir, una situació legal en la que la Generalitat tingui prou força en algun aspecte com per poder plantar cara i negociar amb Castella.

El problema és que no saben quines condicions produirien aquesta situació, ni quin camí poden fer servir per aconseguir-la.

I sabeu perquè? Per que no existeix aquest camí.

Un encaix de Catalunya a la Gran Castella (allò que voldrien poder anomenar espanya) implicaria fer miques la constitució. La constitució castellana no és més que una gran llista de coses que l’estat assegura que estan sota el seu control i que els pobles que domina Castella no poden tenir-ne cap mena de control.

Inversions, aeroports, energia, grans carreteres, trens, referèndums, lleis marc, diners, exèrcit, bandera, educació, ones herzianes. Jutges. Tot. Això és la constitució castellana.

I amb aquesta constitució és absolutament impossible arribar a qualsevol punt d’equilibri amb l’estat.

No hi ha cap manera de canviar la constitució castellana fins a l’extrem que caldria per mantenir oberta la possibilitat d’un encaix a Castella.

L’estat plurinacional en el que s’establiria cert equilibri és impossible. Per aconseguir-lo les televisions haurien d’emetre un 25% del temps en català. A tot l’estat. Els Castellans que no tenen altra llengua oficial al territori haurien d’aprendre’n dues, castellà i una altra (català, gallec, euskera) a escollir. Catalunya tindria concert econòmic i estaria fora de les lleis marc per a les competències assumides. Tindria seleccions pròpies i consulats oficials pròpis. I competències exclusives en ports, aeroports, grans infraestructures, carreteres i trens.

Però és evident que no existeix cap camí viable cap a aquesta possibilitat. De fet, si n’hi ha un de camí viable és el que defensava Xavier Robert Raventós. Independitzar-se per acte seguit negociar l’ingrés a l’estat. I sembla evident que fins i tot en aquest cas no s’arribaria a cap acord d’adhesió a curt termini.

Quin camí proposen aquests partits? Canviar la Constitució, tornar a canviar l’estatutet? Canviar el tribunal constitucional? Canviar la manera de pensar del 70% de castellans? Com ho pensen fer? Amb quina força si es troben lligats de peus i mans per les lleis i la manera de fer dels castellans?

Quan temps resistirem l’envit dins l’estat? Quan trigarem a convertir-nos en un agent passiu més, algú que reconeix que l’esforç dins l’estat només serveix perquè la resta et xucli la sang? Quan triagarem a convertir-nos en extremenys, o andalusos? Pidolant com els altres i exigint a Madrid que envaeixi un altre territori al que poder sagnar.

L’estratègia de CiU, ICV i PSC és inexistent. No tenen camí. Els camins que deien que existien han resultat portar a penyasegats. Només queden dues vies. O sobirania o desintegració.



  1. I el que et toca a tu. Que santa Llúcia et conserve la vista…………..i les neurores !

    PS: Sense nosaltres, la part de Principat que compta, no alçarà mai, però jamai, un gat del rabo, rei !

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Sense categoria per drake | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent