Espai de Dissidència

La Bitàcola de Xavier Diez

8 de maig de 2015
0 comentaris

Poder

Descrivia Dostoievski que la veritable naturalesa de l’individu s’expressava quan estava borratxo o quan tenia poder. L’escriptor rus, que havia freqüentat tant els palaus com les clavegueres, que havia conegut totes les addiccions, sabia de què parlava. Més enllà de la condició social, de l’estatus professional, del sexe o l’edat, sempre hi ha una minoria on habita el monstre del despotisme.

Pensava en l’autor de Crim i Càstig quan m’arriben notícies d’algunes escoles o instituts de la demarcació. Ja se sap, les aules són representacions a escala de la societat. Tot i que la immensa majoria de professionals són gent íntegra, generosa, i d’un esperit democràtic, les diverses reformes engegades pels governs van empenyent vers una estructuració més jeràrquica, on les direccions cada vegada tenen més pes i poder. Afortunadament, això passa en comptades ocasions, tanmateix, de la mateixa manera que l’alcohol expulsa el seny de la consciència, el poder cada vegada més absolut també és capaç de transformar un individu normal en un petit dèspota. Cada vegada arriben més casos de gent a qui el poder, avalat pel DOGC i el BOE, puja al cap i esborra el sentit comú d’algunes persones.

En el fons, les escoles són un reflex de la societat. En els darrers anys, les desigualtats s’accentuen, i la seva traducció és que cada vegada menys gent mana més. La manera com s’ha repartit els efectes de la crisi en són un bon reflex. El que veiem amb preocupació és que precisament el fet que sigui a l’escola, que és un espai de formació de la ciutadania, es vagi aplicant, al més pur estil de l’enginyeria social, unes estructures on l’arbitrarietat sigui norma.

De fet, el poder sense massa límits, el que tracta d’assolir el control mitjançant la por, el que acaba generant és desafecció. El poder sense límits, les injustícies que poden causar aquells que prenen decisions unilaterals perquè els avala la llei, suscita més aviat pèrdua de confiança en les institucions.

L’antídot, és fàcil i ja està inventat. La democràcia serveix per posar límits. La participació en peu d’igualtat, acaba protegint les persones de sí mateixes. La gestió col·lectiva dels afers públics pot causar un cert caos organitzatiu, tanmateix evita arbitrarietats i injustícies, i sobretot permet una societat més sòlida i igualitària. L’autoritat, si és compartida, és el que permet cohesionar una societat. Només els principis republicans de llibertat, igualtat i fraternitat ens estalvien aquest trajecte on els vents de la globalització ens empeny: aquella geografia incerta descrita per Joseph Conrad, el cor de les tenebres.

Nota: Càpsula del programa del matí de Fem Ràdio, emesa avui.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!