Jaume Renyer

per l'esquerra de la llibertat

30 de novembre de 2023
0 comentaris

Poder estatal i poder local

Resum de la ponència presentada al Primer Congrés d’Alcaldes promotors de la campanya “Un país, una bandera”. El Pla de Santa Maria, 30 de novembre de 1997.

I.- INTRODUCCIÓ

Tot projecte de reconstrucció nacional d’una nació sense estat propi precisa analitzar l’evolució de les institucions que integren l’estructura del poder, començant pel govern i l’administració centrals i arribant fins a les entitats locals. En el cas català ens interessa estudiar els termes en els que s’expressa el conflicte Espanya-Catalunya  a través de les vinculacions entre el poder de l’estat i el poder local. Per tant deixo en un segon terme el paper de les Comunitats Autònomes en les que està dividit el nostre país, (Generalitat de Catalunya, Generalitat Valenciana, Govern de les Illes i Diputación General d’Aragó), totes elles amb unes relacions qualitativament diferents amb els municipis compresos en el seu territori i també amb uns reports diferents envers l’Estat.

II.- PODER ESTATAL,  PODER SOBIRÀ

Crec convenient per centrar el tema del debat repassar algunes definicions clàssiques del dret polític que ens han de permetre comparar-les amb la realitat institucional al nostre país.

La primera es recordar que només l’Estat posseeix la sobirania, precisament aquesta és el tret que constitueix l’Estat com a subjecte originari de l’ordenament jurídic. Per tant, sobirania i poder són termes equivalents i ambdós, exclusivament  tenen veritable sentit si els apliquem referint-nos a l’Estat, no a institucions polítiques de nivell inferior com poden ser les Comunitats Autònomes a l’Estat espanyol.

Hi ha, doncs, una diferència qualitativa, substancial, entre sobirania i autonomia, essent simplement aquesta segona un règim de descentralització, administrativa en el cas dels ajuntaments, i legislativa en el cas de les autonomies, respecte d’unes institucions superiors, centrals, que són les veritables dipositàries de la sobirania.

En els darrers anys, fruit del procés de construcció de la Unió Europea, la mateixa dinàmica comunitària ha portat a la creació d’unes institucions supraestatals, Parlament i Comissió,  que han començat a crear un àmbit de poder propi en terrenys tant essencials com, per exemple,  la defensa i la política econòmica, fins ara reservats exclusivament als estats. Certament que els estats s’han reservat la facultat de nomenar l’executiu comunitari i que han revaloritzat el seu rol de direcció política, però també es cert que l’aparició de límits a la sobirania, al poder estatal, és un  fet que no podem menystenir.

L’entrada en vigor del Tractat de Maastricht l’any 1993, i les recents modificacions introduïdes enguany pel Tractat d’Amsterdam, han suposat un pas decisiu cap a la creació d’un espai europeu sense fronteres interiors, en el qual es garanteix la lliure circulació de bens, persones i capitals. Més lent es el procés de configuració d’una ciutadania europea, amb drets i deures comuns, i més lent encara es el desenvolupament dels aspectes relacionats amb les reformes polítiques que la unitat europea comporta.

El colapse i la descomposició del bloc soviètic, que ha comportat l’aparició d’una vintena de nous estats nacionals, ha provocat com a reacció a l’Oest europeu el reforçament dels estats unitaris de feble cohesió interna, derivada de la seva base plurinacional no reconeguda i amb greus tensions polítiques originades per aquest no reconeixement. Amb matisos aquesta reacció involucionista s’ha produït a Bèlgica, Itàlia, França i Espanya. El Regne Unit de Gran Bretanya i Irlanda, tot i mantenir una postura d’escepticisme respecte els canvis derivats de l’evolució de la política europea, en l’ordre intern ha donat passos efectius cap a la solució del conflicte irlandès i ha atorgat un règim autonòmic a Escòcia i Gal·les, apartant-se de l’immobilisme de la resta d’estats occidentals amb problemes nacionals pendents de resoldre.

La lògica política unitària i de defensa del paper dels estats ha conduït a que es propugni com a principi rector de la política comunitària el manteniment de la integritat territorial dels estats membres i el no reconeixement unilateral de nous estats per part de cap membre de la Unió europea. D’aquesta manera es pretén que no es torni a repetir l’actitud unilateral d’Alemanya, reconeixent, des del primer moment, i en solitari, la independència d’Eslovènia i Croàcia. El govern del PSOE, especialment, va ser un dels capdavanters d’aquesta posició (1).

En conclusió, a hores d’ara, de l’aplicació dels acords internacionals de construcció de la Unió Europea se’n deriven dues tendències contraposades aparentment : d’una banda, el reforçament de la funció de direcció política dels estats en el conjunt de l’entramat institucional comunitari, i de l’altra banda, la disminució radical de la seva intervenció en el terreny econòmic. L’espai buit que deixen els estats en el domini socio-econòmic se’l reparteixen, per un costat els nous organismes supraestatals com la Comissió europea, i els que es crearan aviat com el Banc Central Europeu, per exemple. Per l’altre costat el sector empresarial transnacional que veu consagrats els principis de llibertat de mercat i lliure competència.

A Europa està en marxa una profunda transformació del poder dels estats, gestant-se un ordre econòmic i social de clara concepció liberal, però aplicat de forma desigual ja que mentre s’incrementa la protecció, fins i tot jurisdiccional dels drets individuals, es deixen a precari els drets socials  i dels drets nacionals de les minories sense estat propi ni se’n parla, simplement s’ignoren. La jurisprudència del Tribunal de Justícia Europeu s’orienta, de forma prioritària, cap a les cinc llibertats del mercat comú i interpreta com a drets fonamentals la lliure circulació de mercaderies, la llibertat de moviment dels treballadors, el dret d’establiment d’empreses, la lliure circulació de serveis i el lliure tràfic de les operacions de pagament.

La construcció de la comunitat europea es fa, doncs, sobre dos pilars, el liberalisme econòmic i el proteccionisme del rol polític dels estats. La nova Europa es basteix  sobre la base dels estats que la integren i tendeix a reproduir-ne el model, això és, l’estat unitari sorgit a partir de la Revolució francesa. Un patró d’estat que té la vocació d’imposar la homogeneïtat social, lingüística i cultural dins del seus límits territorials, si ara hom traspassa l’esquema a nivell continental en resultarà un tipus de ciutadania europea adaptat a aquest ordre socio-econòmic.

La mobilitat de capitals i de persones requereix una superestructura política nivell comunitari que garanteixi aquesta llibertat de moviments i per aconseguir-ho cal un grau compartit d’homogeneïtat juridico-política i també cultural. Aquesta dinàmica i la lògica que la sustenta va contracorrent respecte de la revalorització de la diversitat política i  cultural que, malgrat els processos d’unformització estatal viscuts a Europa,  encara hi subsisteix.

En aquest xoc desigual entre les dues tendències citades, tot  fa preveure la progressiva consolidació d’un executiu i una administració comunitària amb competències pròpies en matèries clau com la defensa, el medi ambient, la política financera i monetària, totes elles manllevades als estats que les detentaven fins ara en règim d’exclusivitat. S’estableix una superposició de poders compartits entre la Comunitat i els estats però es canvien ni els continguts ni la seva concepció.

Els estats mateixos han establert com a mecanisme de recuperació el principi de subsidiarietat, en virtut del qual la Comunitat intervindrà solament en la mesura que els objectius d’acció pretesa  no puguin ser  assolits de manera suficient pels estats. Aquest principi es predica només en les relacions entre la Unió Europea i els estats, però se n’exclouen les regions i les entitats locals. L’estat ha perdut per damunt capacitat i competències i es resisteix a perdre’n també en favor dels nivells d’administració subestatal.

III.- ELS DRETS DE L’ESTAT O EL DRET DELS POBLES A TENIR ESTAT

Mentre el poder real dels estats disminueix simultàniament augmenta el dogmatisme ideològic d’aquells que justifiquen l’integrisme estatalista, basant-se en uns suposats drets fonamentals de l’estat.  En aquest línia argumental es mouen teòrics com J.Isensee (2), que consideren l’estat com a subjecte titular de drets i per aquest principi justifiquen la seva integritat territorial i la no intervenció de forces internacionals contra estats que no respecten els drets humans.

La Carta fundacional de l’ONU i el Pacte Internacional de drets econòmics, socials i culturals de 1966 reconeixen explícitament el dret a l’autodeterminació. La claredat de la Resolució 2.625 de les Nacions Unides no deixa lloc a dubtes sobre el seu significat i abast, l’únic problema és, com i qui identifica un grup humà com a poble o nació, i per tant titular del dret a l’autodeterminació.

Tots els pobles tenen dret a tenir un estat propi, per tant a l’autodeterminació, però un estat no té dret a que li correspongui una única nació i per tant pugui uniformitzar les diverses comunitats nacionals compreses dins de les seves fronteres.

Les preguntes que cal formular-se a la vista de les contradiccions que planteja el procés de construcció europea són: es possible la compatibilitat del nou marc institucional comunitari amb el reconeixement de la multiculturalitat de les societats occidentals?, es donen les condicions per a un diàleg intercultural entre les diferents cultures dels pobles d’Europa, tinguin estat propi o no?, perquè no es reconeix el dret a l’autodeterminació per a la resolució dels conflictes nacionals pendents a Europa?.

El context polític continental fa que, ara per ara, no es contempli aquest dret, atès que primen més els compromisos inter-estatals a favor de l’estabilitat i la seguretat, que no pas l’observança dels drets col.lectius. Un cop passada l’onada de declaracions d’independència al centre i est d’Europa en el període 1989 fins al 1991, l’etapa actual  es caracteritza per l’ajornament de les qüestions polítiques pendents tant a nivell comunitari com en els estats amb crisis estructurals derivades del no reconeixement de drets nacionals, com per exemple Gibraltar, Euskadi, Irlanda del Nord, Itàlia i Bèlgica.

Excepcionalment cal destacar que l’any 1994 s’ha aprovat la Convenció marc per la protecció de les minories nacionals per part del Consell de Ministres del Consell d’Europa, tractant per aquesta via de transformar els acords polítics de l’OSCE en un tractat internacional protecció de les minories amb la voluntat d’establir un estàndard mínim de garanties per les minories nacionals, sense perjudici de la sobirania i la integritat dels estats. L’aspecte més novedós d’aquesta Convenció es que per primera vegada, concep els drets de les minories dins del conjunt dels drets humans.

Mentre arriba una normativa europea sobre els drets col.lectius dels pobles, el reconeixement de la pluralitat cultural per part de les institucions europees es planteja com a via substitutòria, per obrir pas a les reivindicacions nacionals dels pobles sense estat propi, difícils d’assolir, avui per avui per la via estrictament política.

Existeix la preocupació entre algunes administracions de nivell sub-estatal, com el govern de Flandes o la Generalitat de Catalunya, o el Govern d’Euskadi per la compatibilitat entre l’economia de mercat i les necessitats de les cultures minoritàries que precisen per a subsistir de polítiques de normalització lingüística o de garanties d’accés als mitjans de comunicació. Es ben real el perill de que l’aplicació formal i literal dels principis de llibertat de mercat es consideri preferent al respecte de la normativa de protecció i promoció de cultures minoritàries i més si aquestes no tenen estat propi (3). Aquests arguments són  utilitzats per exemple, per fonamentar l’oposició dels sectors empresarials reticents a admetre l’obligació legal d’haver d’etiquetar en català els seus productes.

Recentment ha sorgit la iniciativa de promoure l’aprovació d’una Declaració Universal de Drets Lingüístics, proposada des de Barcelona el proppassat 6 de juny de 1996 (4), dirigida a ser assumida per l’UNESCO, i posteriorment, en cas obtenir el quòrum necessari, ser aprovada per l’ONU, atorgant-li el mateix valor que actualment té la Declaració Universal de Drets Humans.  Es busca per aquest via una declaració de valor normatiu aplicable directament, així doncs, vinculant pels estats que  promouen i protegeixen la llengua que tenen com a pròpia i neguen els mateixos drets a les llengües de les minories compreses dins dels seu territori.

Mentre l’estat es considera en el dret de defensar la seva llengua com a unica oficial, els pobles minoritzats no tenen reconegut  el dret que l’estat del qui depenen els respecti li seva llengua. Hi ha un xoc d’ordenaments jurídics, mentre l’estat apel·la al seu ordre intern, la minoria nacional ha d’apel·lar a l’ordenament internacional, que hauria de ser preferent a l’estatal. La falta de mecanismes arbitrals supraestatals que garanteixin l’aplicació de les normes internacionals i el respecte dels drets humans, tots, inclosos els de les nacions sense estat perpetua injustes situacions de fet que tenen el seu origen en conquestes militars d’uns pobles per altres.

IV.- L’EVOLUCIÓ DE L’ESTAT ESPANYOL DES DEL FRANQUISME A LA UNIÓ EUROPEA

L’Estat espanyol ha experimentat una profunda evolució en els darrers vint anys, període en el qual ha passat de ser un estat unitari, en el més  estricte sentit del terme, i a més governat dictatorialment durant el Franquisme, a esdevenir un estat compost, es a dir, continua essent unitari però a través de les Comunitats Autònomes ha descentralitzat la funció legislativa en els parlaments autonòmics. El pacte de la transició s’acorda entre els hereus del franquisme i les forces democràtiques espanyoles i les burgesies perifèriques i consisteix en garantir la inqüestionabilitat de l’unitat de l’estat a canvi de permetre la seva democratització limitada i l’accés al poder autonòmic de les classes dirigents basca i catalana. En resum : democràcia a canvi d’acceptar la monarquia i autonomia a canvi d’assumir la defensa de la unitat de l’Estat espanyol i renunciar a l’exercici del dret a l’autodeterminació.

D’ací arranca el pacte de silenci sobre temes clau que van quedar fora del consens constitucional , (república, autodeterminació, unitat del català….) i s’explica així que les forces parlamentaries, excepte honroses excepcions, es deguin més al compliment d’aquest pacte que al compromís amb els seus electors.

A partir de l’acceptació, des de l’inici de la reforma, del paper dirigent de la monarquia amb tot el que de continuïtat històrica amb el franquisme representa, i instaurat el consens com a mètode substitutori del debat polític públic, temes clau com el de les nacionalitats queden reduïts a una menció genèrica sobre la seva existència , però sense identificar-les, ni reconèixer drets nacionals específics. S’agafa la paraula nacionalitats però resta buida de contingut per evitar el plantejament real del problema i així, en la pràctica, negar-lo.

Els debats sobre l’estructuració territorial de l’Estat centraren les sessions pre-constitucionals i els redactors de la Carta magna es plantejaren l’adopció de formules vigents en els estats europeus de l’entorn, bàsicament el model de l’antiga República Federal Alemanya i el sistema regional italià. El referent francès quedava desestimat, en primer lloc perquè ja estava incorporat des del segle dinou amb les províncies i en segon lloc perquè les tendències favorables a la racionalització no cristal.litzarien fins al mandat de Mitterrand a partir del 1981. Finalment s’optà per una solució híbrida, l’estat de les autonomies, batejat per alguns teòrics del dret constitucional com estat compost: sense perdre el seu caràcter unitari incorpora com a novetat la descentralització de la funció legislativa en favor dels parlaments de les Comunitats Autònomes en matèries susceptibles de ser gestionades en l’àmbit sub-estatal, restant reservades al parlament central les decisions en matèries fonamentals.

Amb aquesta solució el règim monàrquic assolia dos objectius : cara a l’interior donava una solució, artificial en molts aspectes, al problema de les nacionalitats i cara a l’exterior es legitimava com a estat democràtic alhora que mantenia i intensificava la política d’enfrontament amb els moviments independentistes, el basc principalment, atès que les repercussions d’aquest conflicte, (exiliats, extradicions, denúncies per tortures davant Amnistia Internacional….) repercuteixen més enllà de l’àmbit estatal espanyol i precisen de la col.laboració internacional.

En resum, l’Estat espanyol, amb els canvis constitucionals ha passat d’un règim dictatorial, el Franquisme, a una monarquia democràtica que corona un  estat unitari, descentralitzat en autonomies i amb un ordre socio-econòmic de tall liberal, en el qual primen les llibertats econòmiques per sobre de les col.lectives, concebudes en una posició subsidiària. L’homologació amb els estats occidentals va venir amb la incorporació l’any 1986 a la Comunitat Econòmica Europea i la ratificació mitjançant un referèndum de la pertinença a l’OTAN, una decisió ja adoptada l’any 1981 pel govern de l’UCD, després del 23-F, com una de les mesures polítiques de desactivació del colpisme. Des d’aleshores ençà l’Estat espanyol s’ha mantingut dins del concert comunitari en una posició de segon ordre, preocupat en el terreny polític en mantenir el paper decisiu dels estats en el procés de reformes comunitàries , i en terreny econòmic obtenir unes compensacions per les economies subsidiàries dels estats menys desenvolupats dins del conjunt europeu.

L’any 1996 s’ha acabat el cicle polític iniciat a començament dels anys vuitanta, quan esgotada la primera fase de la transició protagonitzada per la UCD, arriben als seus respectius  espais de poder, les forces autonomistes  CIU i PNB, i els socialistes.

El projecte de modernització de les estructures estatals protagonitzat pel PSOE durant catorze anys s’ha esgotat. Ara amb el Partit Popular l’objectiu de l’etapa que comença és el retorn a un estat fort, homogeneïtzat políticament i econòmicament per tal de tancar, per involució, el cicle de diversificació generat pels compromisos de la transició. Aquesta tendència s’ha concretat en una sèrie de decisions polítiques que tenen per comú denominador reforçar el paper de l’Estat, cara a Europa, oposant-se a l’aplicació del principi de subsidiarietat respecte de les competències que tenen les autonomies, i cara a l’interior, intentant recuperar competències traspassades en matèries com ensenyament i cultura, amb l’argument de garantir polítiques integradores. Un exemple d’això últim són les intervencions del Ministeri de Cultura en relació amb els fons de l’Arxiu de la Corona d’Aragó o amb el projecte de Decret d’Humanitats.

Respecte del món local el govern del Partit Popular ha continuat la política de mantenir en la insuficiència financera els ajuntaments com a mesura de control neo-caciquista en perpetuar la cultura de la subvenció i el clientelisme a l’hora de distribuir els escassos fons econòmics disponibles.

Fora de Catalunya i Euskadi, les grans ciutats, i la majoria d’ajuntaments són en mans del PP, fet que augura un llarg període de govern popular, a partir d’una base sòlida i estable, des dels ajuntaments, la majoria de les autonomies i el govern de l’Estat. Sense una alternativa de centre o esquerra estatal creïble el govern d’Aznar pot afrontar el repte de consolidar el projecte de la “segona transició”, com pregona en el seu llibre, consistent bàsicament en un retorn als orígens de l’estat centralista i autoritari envers les poblacions perifèriques no assimilades del tot, però percebut com a regeneracionista per la majoria sociològica espanyola.

VI.- EL PODER LOCAL A CATALUNYA :  MODERNITZACIÓ, RECATALANITZACIÓ I PARTICIPACIÓ.

El tarannà de la vida local catalana en les darreres dècades ha estat tot un altre en relació a la manera de fer política que ha impregnat la cosa pública espanyola. Des del 1979 ençà, amb l’arribada a la majoria de governs locals dels partits que han protagonitzat els pactes de la transició des de Catalunya, PSUC, PSC(PSC-PSOE) i CIU, és produeixen un seguit de fenòmens que cal valorar. El primer és la conversió dels ajuntaments en protagonistes actius de la vida social i econòmica del país. L’ajuntament és el primer motor econòmic de molts municipis i això s’ha traduït en la reactivació i la diversificació de les fonts de riquesa de la població. S’ha establert en molts casos un relació de col.laboració amb la iniciativa privada que ha generat un estil de governar basat en el diàleg ciutadà i social atesa la proximitat de la societat civil a l’esfera de govern local.

Dos factors han frenat la reviltalització del món local català : El primer, la impossibilitat de crear un  model d’organització territorial propi atesa la pervivència forçosa de la divisió provincial i les diputacions derivades de la sentència del tribunal Constitucional de 28 de juliol de 1981,( un dels altres peatges pagats per contenir el colpisme),  d’ací se’n deriven uns consells comarcals infrautilitzats. El segon, la configuració centralista de l’Administració de la Generalitat, que ha obviat l’esquema d’administració indirecta, (es a dir delegar en la local) i ha optat per un model de superposició a base de desplegar sobre les províncies, eufemisticament rebatejades com a circumscripcions, unes delegacions territorials desproveïdes de tot poder executiu.

Aquesta situació distorsionada s’explica, en part, pel paper de contrapoder a la Generalitat adoptat per les institucions locals governades pels socialistes, com eren la Corporació Metropolitana o actualment la Diputació de Barcelona. Però aquest fet no ho pot justificar tot. El caràcter piramidal de l’administració autonòmica i la situació de doble subordinació, estatal i autonòmica, en que es troba el món local al nostre país, deixen en una situació d’infrautilització el municipalisme com a factor de reconstrucció nacional amb perfils propis i originals en el panorama polític del país.

Malgrat les limitacions apuntades anteriorment, un segon fenomen característic de la vida local ha estat la recatalanització de la societat efectuada des dels ajuntaments que sovint han realitzat polítiques de normalització lingüística molt avançades en relació al marc legal vigent. També la participació en la vida política i cultural local ha estat un canal d’integració de la població d’origen immigrat des dels anys vuitanta i com ha de ser-ho envers la població provinent del tercer món la primera dècada del segle vinent.

El tercer fenomen de la vida local ha estat la permeabilitat de les estructures municipals a la participació ciutadana, que ha anat configurant un poder concret, molt proper a la realitat social, amb uns vincles de dependència respecte els aparells dels partits polítics  molt afeblits, que han permès un espaï de debat polític més predisposat als canvis que el que hores d’ara és dona a nivell autonòmic o estatal.

El marc legal vigent es restrictiu en quant a les formes d’expressió política que es donen a nivell local, només cal fixar-se en les dificultats que la llei estatal posa a l’hora de convocar un  referèndum local o les facultats d’intervenció que l’Estat es reserva envers les decisions dels ajuntaments que van més enllà de l’ordre constitucional actual. Malgrat aquestes prevencions respecte les iniciatives polítiques locals han proliferat en els darrers anys els acords adoptats des dels ajuntaments en favor de l’exercici del dret a l’autodeterminació, a la unitat de la llengua o pel lliure  ús de la senyera catalana. Aquesta dimensió política dels electes locals que reflecteix la necessitat d’un poder molt més ample que el legalment atorgat tant a nivell de país com a nivell municipal resta hores d’ara pendent d’articulació.

VII.- QUATRE EIXOS PER A UN PROJECTE NACIONAL :  LLIBERTAT, SOLIDARITAT, AUTODETERMINACIÓ I PAÏSOS CATALANS.

Els electes locals ho són, en primer lloc, per respondre positivament a les necessitats més immediates de la col.lectivitat que l’ha escollit, però evidentment, sempre tenen una dimensió supramunicipal que els emmarca en un o altre projecte polític global, i en una nació sense estat encara més.

Hi ha un primer nivell, bàsic exigible a tota persona que ocupa un càrrec públic, que és la permanent actitud de servei als interessos generals amb honestedat i eficàcia. Però pels electes amb compromís patriòtic, hi ha d’haver una segona dimensió que ha d’anar aparellada amb la primera, que és la de donar a la seva gestió d’un sentit global de construcció d’un futur sobirà per a la nació catalana.

Existeix un àmbit d’actuació pública perfectament delimitable respecte de les formacions polítiques, que sense superposar-hi, s’hi complementi, amb capacitat per aglutinar electes locals, representants directes del poble, escollits en llistes de diverses opcions o com a  independents, susceptibles de compartir  objectius comuns més enllà de l’estricta visió partidista de la realitat.

Aquest àmbit de l’acció política institucional hauria d’anar orientat en dos sentits complementaris, el dels continguts i el territorial. Pel que fa al primer, el món local té per definició incorporat el valor de la solidaritat, els interessos locals són prioritàris i passen per cercar un reequilibri entre els diversos sectors socials de la població. Els drets socials al medi ambient, a l’ocupació laboral, a la igualtat d’oportunitats en l’ensenyament són l’expressió concreta d’un model social solidari i participatiu. Fruit d’aquesta filosofia en resulta també una actitud favorable a concebre els drets individuals en un sentit més global, no reduïts a les llibertats d’iniciativa econòmica individual, l’espaï públic de la vida local és també un espaï per les llibertats personals. Per tant, llibertat i solidaritat són valors concrets i propers a la política local.

La plena integració política i econòmica la Unió Europea comportarà l’alteració dels marcs jurídics i polítics instaurats als estats espanyol i francès, i amb la difuminació de les fronteres estatals s’obriran vies per a la revalorització dels poders locals i regionals, per utilitzar ací la terminologia comunitària, que tot i el seu caràcter limitat permetran desmitificar el rol omnipotent dels estats.

Però a més, a través de la coordinació i l’intercanvi d’experiències  entre electes de les diferents parts dels Països Catalans es pot anar perfilant una forma de governar, d’articular societat i administració pròpia, diferent a les formes de tradició espanyola i amb uns continguts qualitativament distints als permesos en la legislació vigent. Les fronteres interiors, entre autonomies, que l’ordenament constitucional imposa al nostre país, es poden difuminar des dels municipis, abordant problemàtiques comunes no solament pel que fa a la llengua, sinó a altres àmbits de la vida pública.

Els electes locals, no només els diputats, són representants de la sobirania popular i com a tals, poden realitzar des del món local actes de reivindicació de la sobirania política i d’afirmació de l’unitat nacional dels Països Catalans. L’exercici del dret a l’autodeterminació, l’expressió superior dels drets dels pobles, s’ha de reclamar, no solament des del Parlament, com es va fer el 1989, sinó també des dels posicionaments concrets des del món local, en temes com la senyera, contra les lleves, a favor de la llengua, la defensa de la terra i de la identitat catalana.

Per avançar en aquest camí cap a l’exercici de la sobirania, és necessària la regeneració de l’actual realitat política, a partir de l’aprofundiment de la democràcia  i de la participació, permetent l’obertura de canals a través dels quals els ciutadans puguin fiscalitzar les administracions, lluny de la distorsió que comporten les formes de fer política “a la española” i que tan negativament condicionen la nostra vida col.lectiva.

La legitimitat d’aquestes aspiracions no recollida en la legalitat vigent ha de ser el fonament per a l’autoorganització dels electes que per decisió individual vulguin crear un espai de confluència unitari expressant d’aquesta manera la voluntat de tenir un poder popular i democràtic en tots els àmbits. Cal una assemblea permanent d’electes que sense pretendre suplir les tasques de les organitzacions municipalistes com la FMC i la ACM, sigui un fòrum de debat i coordinació de l’acció institucional vertebradora d’un projecte de nacional català que tingui per eixos, la llibertat, la solidaritat i l’autodeterminació del tota la nació catalana.

NOTES

(1) Felipe Gonzalez Marquez, “La Europa que necesitamos”, El País, 28 d’octubre de 1993.

(2) Com per exemple, J. Isensee, citat per Jürgen Habermas, en el seu article “La idea kantiana de la paz perpetua”, Isegoría nº 16, maig 1997, pàg 72.

(3) Em remeto en aquest punt a l’article de Francesc Xavier Vila i Laia Bonet, “L’Europa de Maastricht i l’amenaça de les cultures minoritàries”, a “Europa de les Nacions”, nº 16, hivern de 1992-93.

(4) El text íntegre es pot trobar publicat al diari “Avui” del 8 de setembre de 1996.

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!