miozz mirades

un bloc de maceració lenta (el bloc de la Dolors )

interculturalitat és quan miro als altres com a mi mateix

Avui a Badalona celebrem la Festa a Baix a Mar, i jo, quan he penjat al facebook l’esdeveniment “participem a la sardinada des de dins”publicat per l’Espai Jove de Converses Interculturals, he escrit: “Interculturalitat no significa anar amb l’etiqueta de la procedència sempre penjada, ni dedicar-se a compartir elements folklòrics. Interculturalitat és que em miro als altres com a mi mateix”. La frase ha generat un petit debat. (continua)

A qui no conegui la festa potser li costarà copsar la importància que té per Badalona i per a molts badalonins, aixi doncs recomano que es llegeixi l’article de l’enllaç, que també pot interessar als qui ja la coneixen. Aquesta és una festa que mai s’ha catalogat d’intercultural, malgrat que les havaneres són un gènere mestís, així que potser hores d’ara no esteu entenent  el perquè del meu comentari…

Quan fa quatre anys un parell de profes de secundària que ateníem l’acollida de nouvinguts des dels antics TAE vam decidir crear un espai ciutadà que facilités  oportunitats d’integració i d’ús significatiu de la llengua catalana, l’espai de relació que ens oferia l’Associació de Veïns del Centre ens va semblar un marc immillorable. Aquella primera sardinada en què nois i noies de l’Espai Jove de Converses Interculturals es van barrejar amb la gent de l’entitat per sucar pa amb tomàquet, coure sardines i remenar graelles, va marcar una línia de treball que ja no podria fer marxa enrere. L’Abdou Hadoud, un dels joves del grup, quan vam escriure un resum de les activitats de l’any al butlletí de de l’AVCentre, El Badiu,va destacar que el que més li havia agradat havia estat el tracte de la gent, igualitari, s’havia sentit  com si fos d’allà de tota la vida. I és que als nois i noïes nouvinguts sovint els cansa haver d’actuar permanentment com a tals,  en comptes de com a joves, i haver de parlar sempre de la “seva cultura”, com si la cultura fos un paquet estrictament definit que s’arrossega immutable, arreu. Sí que els agrada parlar del seu país, i tant! a uns més que als altres, a alguns potser gens… i de l’enyor, i de les dificultats i motivacions per fer la seva vida aquí, i de la seva experiència heroica com a estudiants i com a moltes coses, i dels costums familiars i de la seva gent…com a tothom, depèn del moment. Sobretot al principi, quan arriben,  perquè sentir-se reconegut és essencial per reconèixer, i copsar l’ interès de l’altra per la llengua i cultura propis és senyal d’acollida, ajuda a establir ponts amb els altres i a valorar allò que s’ofereix des del país d’acollida. Però no n’hi ha prou, cal anar més enllà, i de res serveix aquest valorar el que els és propi  sinó els oferim un tracte d’igualtat,  oportunitats d’exercir ciutadania. La interculturalitat es confón sovint amb el fet de promoure els intercanvis folklòrics. Que també convenen, si són font d’apropament i no guettitzen.Però no ens confonguem. Tatuar-nos de henna i menjar cuscús no ens compromet a tractar als veïns musulmans com a ciutadans de dret, cal doncs superar aquest concepte fàcil, vistós i massa sovint enganyós. Per això des d’aquesta entitat quan s’ha ofert un taller d’interculturalitat com ara a la trobada d’Escoles en Xarxa se l’ha titulat “Més iguals que diferents”i s’hi ha parlat de sentiments, i per això avui a la sardinada potser  no podreu reconèixer a moltes de les persones com a pakistaneses, marroquines, xineses, ucraïneses, afganeses, russes, índies, armènies o equatorianes sinó és que elles mateixes us ho expliquen o que ho descobriu per algun tret, potser de vestuari, potser físic. Quina importància té? Perquè totes elles parlaran, treballaran, riuran i patiran com tots els altres, perquè junts som nosaltres. I això és interculturalitat. Com molt bé diu l’Oriol Lladó al petit debat del facebook, No es tracta d’abandonar la cultura d’on venim (què pobres seríem, no et sembla?), sinó d’entendre el que és qualsevol cultura, un material valuosíssim en transformació continuada, que cada cop és (i ha de ser) més rica. Treballar per una cultura és, en realitat, treballar per totes les cultures. Començant per la teva per acabar amb la del veí del costat de casa, o el veí que viu a 3.000 quilòmetres del teu portal.Visca doncs la sardinada intercultural!


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.