Espai de Dissidència

INDIFERÈNCIA

12 de setembre

Per quart any consecutiu, vaig tornar a participar de la Diada. Per quart any consecutiu, ho vaig fer sense entusiasme. Com que no sóc l’alegria de la festa, no m’acaba d’agradar aquesta mena d’actes col·lectius de cohesió tribal. Com sempre, hi era allà amb la vocació d’acompliment del deure. No m’agraden les aglomeracions, ni els elements folklòrics d’aquesta mena d’actes. Més aviat, en circumstàncies com les d’ahir, prefereixo activar la meva mirada d’observador, de notari de l’esdeveniment que, si bé és històric, a parer meu, s’està allargant massa.

Com en els darrers esdeveniments, col·lapse al transport públic. De fet, vaig arribar una mica tard després que el metro no aconseguís absorbir la munió de gent amb moltes ganes d’autoafirmació individual i col·lectiva. Després, la pluralitat de la societat catalana. Diverses llengües i accents, categories socials barrejades (malgrat que amb el predomini de les classes mitjanes que encara confien en què ho són), varietat d’edats i generacions, diversitat en el grau d’alegria, espais de sociabilitat mínims o extensos. De fet, ja en el trajecte per l’autopista es veien els grups d’amics i familiars desplaçant-se en cotxes de diverses mides, antiguitats i segments. Un cop allà, amb un cert distanciament (i unes quantes retrobades), tracto de desentrellar allò que ha canviat en aquests darrers quatre anys. Registro que la desconnexió emocional amb Espanya està del tot executada. Al principi, alguns devien esperar algun gest de fora. Després de veure com Espanya (efectivament, el país, no les seves institucions) han decidit tapar-se els ulls i les orelles des de la incomprensió o el prejudici, a la gent l’importa un rave el que pensin o diguin de nosaltres.

Evidentment al vespre, miro les diverses cadenes espanyoles, especialment les més reaccionàries que dominen l’espai catòdic. Probablement, si tragués el so, podria dir en veu alta les bajanades que uns tertulians ignorants i intoxicadors bramarien. Ha arribat a un punt que tot és tan previsible…

I tanmateix, potser encomanat d’aquest estat d’ànim col·lectiu, des de la certesa que no tenim amics a fora (amb les honroses excepcions de Cotarelo, de Toro o algun altre dissident silenciat), descobreixo que, tot plegat em resulta indiferent. En altres termes, me la sua el que diguin, pensin o facin. El grau de ruptura és tan gran que els percebo tan llunyans com els telepredicadors baptistes de Texas, els inventors de teories conspiratives de la milícia de Virgínia, o els mullahs de la jihad saudites. Em veig tan aliè a tot plegat, que ni m’emprenyen, ni m’indignen, ni em sorprenen. Em deixen fred. Passo.

Sospito que no sóc l’únic. De fet, és el que vaig veure ahir, el que vaig sentir en frases robades entremig dels centenars de milers de persones que, com jo, sentien l’íntima satisfacció del deure acomplert. Com ja he repetit manta vegades, ja som independents en l’esfera dels imaginaris. Ara només cal certificar el fet damunt del paper. La República ja hi és. Només cal proclamar-la formalment.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!