L'homenet com pixa
Miccions escèptiques i herètiques, arrels d'Occident
Hildegarda de Bingen i la tieta de Buda
Per als que vivim fora és molt fàcil, com que som molt més ‘selectius’ (en el sentit que no participem del ‘bloc’ de consensos, debats i actualitats, sinó que només en seguim un ‘filet’, el nostre cordó umbilical romàs El Prat enllà), trobar-nos que no sabem qui és algú que, a Catalunya, estigui en boca de tothom. Més que selectius, es podria dir que hem enfilat la carena del quitx que, com deia en Kundera, és el mig camí entre la realitat i l’oblit i, per tant, la nostra vinculació a l’espai públic esdevé fragmentària, curiosament incongruent i contaminada d’altres realitats.
Així em podia haver passat amb, per exemple, Gerard Piqué (abans de l’eclosió de la nova culerada arran de la Guardiolíada i que arribés a tenir 3,5 Mseguidor a can Piulet) (que fort), Belén Esteban (sí, per improbable que sembli,
Així com sé d’algú que va reconèixer en Duran i Lleida, durant un diumenge de Sant Jordi, arran de la seva semblança innegable amb el personatge d’imitació de Polònia, a mi em va passar amb la Teresa Forcades. Els esgarips i esgargamellamentes de la imitadora contra les farmacèeeeeutiques!!!, van ser el meu primer, i (cat)atonitzant ímput d’actualització de la fauna nostrada.
Després d’aquest primer ah-alerta dels nois d’en Toni Soler, a qui no agrairem mai prou la tasca callada (conyeta-conyeta, però anar-les fotent) de fixació de l’ordre del dia nacional, arriben vídeos, articles, etc. I fa no encara dues setmanes, aquest llibre, publicat no fa dos mesos i ja en la seva quarta reimpressió (!). Modest coneixedor de certes penúries del ram, no deixa de ser un bon cop de dau (xist!) per a la casa editorial.
Total: que en aquest plec de 10 entrevistes, prou ben transcrites, hi apareix un personatge molt ric, si bé ja s’intuïa pels monogràfics del mestre Barberà. Però més rica, ordenada i raonada del que permet un plató de televisió; d’una manera que sorprendrà, crec, quasi tothom. Idò: és la primera vegada que llegeixo una dona clerical que s’explica amb tanta profunditat, amb tanta intensitat i densitat aparent de veritats raonades, digerides, sobre la seva tria vital monàstica. Com a entusiasta partícipa del mètode científic, ho tenyeix tot d’una presumpció de credibilitat difícils de rebatre de manera barata, si no és faltant-li al respecte que, com consta al llibre, ja fa anys que li succeeix. Una mica com a Hildegarda, salvant tots els anacronismes.
La seva defensa oberta del chavisme i de la teologia de l’alliberament ja li ha costat més d’una fàtua. Com les seves explicacions a l’entorn de l’avortament, reproduïdes en dos articles que el llibre reprèn, que no tenen pèrdua. I, esclar, les farmacèutiques; i les asseguradores; i les indústries agroalimentàries; la llista, més enllà de l’estirabot que Soler serveix en safata, s’eixampla fantàsticament, la safata es torna calze (perdoneu el misticisme). Alguna cosa ha d’haver fet bé aquesta mossa que tingui certs enemics.
Quan millor i amb menys problemes còsmics l’entenc (sense que calgui comprometre les bases d’un ateu practicant), tanmateix, és quan es proposa vincular la nostra natura trinitària (cos, ànima i esperit) a la dinàmica protagònica del nostre (no-)guariment, del potencial de què som dipositaris com a individus; de la necessitat de desenvolupar-lo, alerta!
Peròs: l’ortotipografia i la puntuació s’hauria de retocar en, a tot arronsar, una desena d’agramaticalitats pescades al vol en una primera lectura sense cercar-ne. Quan l’autora vol enquadrar certes preguntes o hi posa cullerada, l’interès dels passatges perd, sobretot en mirar d’atiar, innecessàriament, un feminisme que és, sí o sí, un dels valors nuclears de la germana Teresa. Molt bo el passatge sobre la tieta de Buda i de com reacciona en veure les dones excloses de la religió que el pàkharo aquest s’acabava d’empescar.
Per acabar, toc escèptic de la casa. Com amb totes les realitats piramidals (les més estables), se’m fa difícil conciliar-me amb el fil de malfiança de no acabar de saber si Teresa Forcades és l’enèsima operació de canvi de pell de l’Església tal i com la coneixem o si és, autènticament, una amenaça per a l’ordre establert amb qui tant se les heu. I és que, embrancada amb dogmes i redogmes, aquí ja no se salva ni Cristo. Immaculada, verge, intacta, assumpta, l’arcàngel, la punteta, l’Esperit Sant… No sé com s’ho maneguen, però els creients, ella inclosa, continuen sense haver compartit amb mi cap argument convincent sobre la Concepció. Ni sobre la Resurrecció.
I si infantava un altre fill de Déu? Seria la bomba, no? Mare de Déu, roja i separatista… Hm… Ningú diu que Jesús hagi de ser fill únic, hm?
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Hi han moltes religions on la dona no és “exclosa”. A la catòlica romana no es troba del tot exclosa (la Teresa Forcades és dona i té un important paper… si més no mediatic!), però no pot gaudir de l’ “important paper” [apostasia obliga] de capellana [mediadora entre Déu i els mortals pecadors]. Són nombrosses les denominacions cristianes on la dona té els mateixos drets, obligacions i responsabilitats que els homes: els anglicans i luterans tenen dones ordenades bisbes; altres denominacions tenen el sacerdoci universal, i negen qualsevol distinció espiritual entre els feligresos (ja siguin “laics” o “clericals”).
La pregunta: Li han preguntat a la Teresa Forcades si està disposada a donar suport a que l’Estat deixi de finançar l’Església catòlica apostòlica i romana? En aquest llibre, es declara partidaria d’acabar amb els nombrosos privilegis que la seva Església gaudeix a l’Estat espanyol?
L’Església catòlica romana té oberts diferents fronts per maregar la perdiu: que si anticapitalistes/indignats versus jerarquia, que si celibat versus casament dels capellans, que si la missa ha d’esser més o menys cantada/participativa, que si patatim versus patatum… Crec, i tinc l’esperança cristiana, que aquesta institució té el temps escrit, dat i beneït; farà encara molt de mal, però no tindrà res a dir a la nova terra.
Atentament