Per a tots els gustos

La vida és molt complexa. Tot en aquesta vida ho és.

23 d'abril de 2010
Sense categoria
0 comentaris

ARMES ALS EUA I ÉS MORT EN SAMARANCH

L’actualitat s’amuntega d’una manera que fa que molts temes hi hagi per parlar d’ells sense saber qual triar sobre tots.

Quan tenia decidit parlar del preocupant auge de les armes als EUA i de certs grups d’extrema dreta que tant bé van quedar retratats al documental “Bowling for Columbine” de Michael Moore, m’assabento de la mort de l’ex President del COI, el català Joan Antoni Samaranch, després d’un parell de dies agonitzant a la Clínica Quirón de Barcelona.

Parlaré de tots dos: quan encara hi ha la polèmica del processament al jutge Baltasar Garzón per investigar els crims del franquisme, un dels seus antics “fans”, diguem-ho així, va morir gairebé nonagenari i amb el respecte d’haver sigut President olímpic i haver portat l’Olimpíada cap a Barcelona, que va servir per refer la ciutat de dalt a baix i així donar-li l’aire modern i d’avantguarda actual. El més trist és que va ser dirigent al franquisme, del qual mai no se’n va penedir, com en Manuel Fraga, encara que com aquest va saber reciclar-se i esdevenir-se un respectable dirigent a la democràcia. Això és el que entela el seu posterior i lloable treball a favor de l’olimpisme, tot i que aquí va fer diverses coses no gens clares, les quals haurien de ser analitzades fredament, sense cap passió exagerada.

Clar que va ser gràcies a la seva influència que Barcelona va aconseguir la seva Olimpíada, encara no pas superada, per cert, i que a Madrid estan obsessionats en eclipsar com sigui. El que passa és que en la biografia d’en Samaranch en pots veure-li braç en alt, o amb en Franco… és a dir, amb els qui van oprimir a Catalunya i a Espanya durant quatre dècades i que ara, amb el processament al Baltasar Garzón, continuen justificant allò que van fer, i a més, han convocat una manifestació a Madrid per demostrar la seva “alçada moral”, amb un cartell anunciador que presenten el Pedro Almodóvar, Pilar Bardem, Zapatero i d’altres com “ells són la vergonya”, amb les pitjors fotos d’ells que han trobat (la d’Almodóvar és de quan va fer les seves primeres pel•lícules, i sembla un xapero de les Rambles).

Tornant a allò de les armes als EUA, s’hi veu la manca de lideratge i una certa anarquia en l’oposició conservadora des que van perdre el poder, agreujada per una demagògia que a Europa seria considerada perillosa o ridícula, que ha arribat a que uns certs grups d’extrema dreta, d’estètica paramilitar, es pengen ells mateixos el dret a imposar el seu punt de vista al país sencer. És veritat que la Segona Esmena de la Constitució dels EUA reconeix el dret a portar armes, però no tenen cap dret a abusar d’aquest dret, a creure’s amb dret a imposar-ho als altres i a insultar a qui no els agradin les armes, per no parlar que ataquen fins i tot als partidaris de la reforma sanitària i ja van exigint que a aquests se’ls ataqui i gairebé se’ls mati (o “ajusticiï”, com ells diuen, amb el seu aire de superioritat). Amb això, no aconseguiran que un europeu visiti els EUA sense una certa por, sense saber si s’hi trobarà a un boig al qual li passa alguna cosa al cap i li dóna per liquidar a companys de feina que li fan la competència, a amics que el roben la xicota, a parents que li treuen els diners…

És com si aquí, per trobar un equivalent local, es donés permís d’armes al Jesús Neira, que es considera perseguit i vol portar una arma, per si de cas. Seria perillós, ja que en el seu deliri, si li dóna per creure’s el venjador justicier, imagineu-vos si va matant gent culpable que és absolta sense proves. La gent que es creu per sobre del bé i del mal, tant que posen la Bíblia com a exemple moral únic, ells mateixos pequen de soberbia, però als EUA, si no triomfes, no ets ningú, i això els afecta molt en el seu orgull als què els agrada donar de lliçons morals. Serà perquè, en el fons, els agradaria que en Déu els nomenés a ells mateixos com els seus successors, ja que es creuen dignes d’això… Això també passa amb els de l’extrema dreta espanyola, que continuen creient-se “enviats de Déu”, com deien que era en Franco.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!