DISSABTE, 5 DE MAIG DE 1945
Hi ha una data que els supervivents de Gusen I, de Gusen II i de Mauthausen no oblidarem mai: el 5 de maig de 1945. Era dissabte i no va sonar la campana per a formar els comandos. L’estrèpit de les canonades ens feia posar la pell de gallina.
Feia un dia magnífic i vaig pensar que al meu poble encara devia ser més esplendorós, amb la flaire de la flor de taronger perfumant els seus carrers. Pareixia que l’havien triat a posta per rescatar de la mort milers de sers humans enterrats vius. Però a les dotze continuava tot igual; ens van donar el puré de naps i dinàrem. Les primeres hores de la vesprada també van transcórrer sense cap novetat i cadascú estava de moral conforme el seu estat físic. Amb tot, en l’ambient es pressentia que s’hi gestava alguna cosa anormal: grups de presoners parlaven en veu baixa i tothom es movia amb precaució pel pati…
Quan el silenci dels canons es perllongava durant una estona massa llarga, ens feia l’efecte que el món exterior havia desaparegut de nou i només existia Gusen. Aleshores era quan necessitaves més sossec i serenitat.
A tres quarts de cinc ens van reunir a tots a l’Appellplatz per fer la formació de la vesprada. Encara ens quedaven deu minuts de ser fem. Deu minuts, sí, deu minuts ens faltaven per retornar a aquella societat que vessava immundícia per tots els seus porus, però a la qual volíem tornar desesperadament. Deu minuts per deixar de ser únicament combustible de crematori.
Tot s’acabava. L’esclat del cataclisme era ja imparable. El cel s’ajuntava amb la Terra. Havia arribat el moment de deixar-se anar per complet després de dir:
-Uf! Com he pogut resistir-ho?!
Quan ens adonàrem que les forces de la Wehrmacht no entraven per a comptar-nos, ja començà l’aldarull, que arribà al deliri quan els sentinelles de les torres alçaren les mans enlaire en senyal de rendició! Eren les cinc de la vesprada exactament, quan es van obrir les portes de Gusen i hi vam veure un oficial i tres soldats, un d’ells negre, de l’exèrcit americà. Hi havien vingut amb un jeep i ens van dir que érem lliures! Lliures! LLIURES! I si érem lliures volia dir que la vida ens tornava a pertànyer i podíem fer amb ella el que ens plaguera!
No, allò no era possible. Era només un somni. Perquè, ¡¿qui m’havia de dir, a mi, que després de tants anys veuria un uniforme militar que no fóra de l’exèrcit alemany?! Alguns companys van ser més ràpids de reflexos que no jo i s’afanyaren a desarmar els sentinelles, que no hi van oposar cap resistència. Igualment, tampoc no van intentar fugir. No ho haurien aconseguit, d’una altra banda, perquè ja hi havia ex-presoners armats pertot arreu de l’interior i de l’exterior del camp.
A la fi em vaig recobrar un poc i em vaig dirigir a la barraca dels gossos per assaciar-me del seu menjar, però els calders estaven buits. L’esvalot que s’havia format als voltants de la porta principal era increïble. Hi havia companys que portaven tot de corretjams i fusells per la cintura i els muscles; semblaven soldats de l’exèrcit de Pancho Villa! Uns altres venien de menjar farina; no podien negar-ho! Eren tantes les coses que hi veies, hi senties i hi pensaves que fa de difícil explicar. I encara estava que en aquells moments érem els amos absoluts del camp, ja que els americans s’havien limitat a obrir la porta i a cridar-nos:
-Sou lliures!
Amb els ex-sentinelles no hi va haver cap mena de violència, però molts d’ells, amb els braços en alt i la mirada baixa, tremolaven de por en veure’ns aquella expressió de fúria als ulls.
Després d’aquests moments d’emoció inigualable, me’n vaig entrar una altra volta al camp i, si fort va ser quan ens obriren la porta, molt més fort va ser aleshores. Algunes rates, alguns gossos assassins no havien trobat la manera de fugir i els meus companys els arrossegaven per l’Appellplatz. A aquells porcs ja els havia arribat el seu Sant Martí!
Jo em vaig limitar a gaudir amb l’espectacle, però hi havia uns altres espectadors molt més dignes. Homenets encorbats i cadavèrics amb els ulls completament afonats, detritus humans arruïnats moralment i material, ploraven a llàgrima viva mentre presenciaven aquelles execucions justicieres, anhelades fins al deliri durant tant de temps. No sé qui va pronunciar una frase que va fer fortuna de seguida:
-Els SS, primer se’ls mata i, si de cas, després se’ls jutja!
Aquells mort-vivents, els meus germans tan estimats, sospiraven pel poc que els quedava de vida. El seu estat de flaquesa desbarataria tots els intents de curació, però moririen reconfortats. Ploraven d’alegria i ploraven de tristesa. I jo també plorava en veure’ls, no podia contenir-me’n: l’emoció em desbordava. L’exèrcit salvador havia arribat tard, massa tard. I encara suposant que haguera arribat un, dos, tres, quatre anys abans, sempre hauria arribat tard, sempre. Perquè des del mateix moment que xafaves un camp de concentració començaves a morir.
Avui, en els ullets plorosos d’aquests germans tísics i fatalment desnodrits, brollava la satisfacció a dolls perquè sabien que a Gusen ja no matarien cap altre ser humà -els SS no ho eren- amb gas, amb injeccions, a bastonades, de fred, en les dutxes, de fam, ofegats, electrocutats, en la forca, de resultes d’experiments mèdics o pel capritx d’uns degenerats borratxos. Tot això s’havia acabat per sempre més.
Gusen era una festa amb la desfilada de les banderes victorioses. Totes les dependències eren escorcollades fins en els seus últims racons per si encara hi havia amagat algun SS o algun caporal de vares. Amb tots es va fer justícia. Hi va haver clemència per als qui amb la seua actitud benevolent havien col.laborat a salvar centenars de vides, però els alacrans rabiosos van ser tots passats per les armes! Tots! Irremissiblement!
Vaig anar a la meua barraca i em donaren el tros de pa i la rodanxa de xoriç. Encara se’m feia difícil comprendre que era lliure, i em movia d’esma. Em vaig menjar el tros de pa amb bona gana, així com unes creïlles que tenia amagades al llit. Eren vora les set i més de les tres quartes parts del personal era dins la barraca. No havien tingut coratge per presenciar els ajusticiaments que s’acabaven d’executar.
Em vaig sentir desconcertat: era lliure i les portes del camp estaven obertes, però no sabia què fer ni on dirigir-me. Crec que així estàvem la gran majoria. De més a més, hi havia el problema dels invàlids, dels companys que ja no podien valer-se per ells mateixos i necessitaven una alimentació especial i medicaments amb caràcter d’urgència.
Una cosa com a mínim sí que era certa: havíem deixat de ser números i havíem recuperat el nom. Un nom, però, que no podíem ni justificar. I amb tot, què m’importava a mi el nom en aquells moments? Uns altres problemes tenia, jo! Per exemple: acabava de nàixer i ja era gran, m’havia de vestir i no tenia roba, havia d’alimentar-me i no sabia com adquirir el menjar…
-Què serà de nosaltres? -va ser una altra de les frases més repetides.
-Ara sí que podrem tornar a Espanya! -deia un.
-Això ja ho veurem! -li retrucava un altre.
-Siga com siga, abans ens donaran bona cosa de menjar! -hi afegia un tercer.
I encara hi havia algú que feia acudits negres:
-A partir d’ara no pense treballar mai més, i us en diré els motius: com que pertot arreu hi deu haver restes i deixalles de menjar, de segur que no em moriré de fam!
Un poc més tard va córrer la veu que tots els espanyols de Gusen havíem d’acudir a Mauthausen. He de dir que jo vaig estar-ne a punt de seguida, ja que no tenia cap mena d’equipatge. No tenia ni cabells al cap! Però em considerava el més afortunat dels mortals!
Eixint de Gusen, se’m va tornar a fer patent la terrible matança que havien perpetrat amb els republicans: tants com n’havíem arribat i tan pocs com en quedàvem! Això, sense oblidar que la majoria de supervivents no deixarien de ser uns malalts per sempre més.
De bé material, no en tréiem cap, però la nostra riquesa en experiències viscudes no ens la podria llevar mai ningú. Tant de bo poguérem aplicar-les positivament en el que ens quedava de vida.
A fora, la gent civil ens mirava amb recel, alguns fins i tot amb por, ja que més d’un de nosaltres portava armes i féiem cara de voler encendre-ho tot. Si bé, no va succeir-hi cap incident.
Ja prop de Mauthausen, ens va eixir a l’encontre un republicà que venia amb una moto i tractà d’encoratjar-nos. Ens va dir que tot s’organitzaria molt ràpidament i jo vaig pensar que, si no era així, alguns moririen molt prompte.
Hi vam arribar al mateix temps que uns tancs de l’exèrcit americà. El cap d’aquestes forces ens va comunicar que, a partir d’aleshores, l’exèrcit del seu país es feia càrrec de nosaltres, però havíem de tenir un poc de paciència. Més, tenint en compte que encara hi havia petits reductes d’alemanys resistents per la riba del Danubi. I el que són les coses: hi va haver companys meus que empunyaren les armes i se n’anaren a combatre’ls. Alguns van ser ferits en aquells últims tiroteigs, però quan tornàrem a veure’ls esclataven de satisfacció: s’havien encertit de la mort de Seidler i dels cinc o sis SS que l’acompanyaven últimament!
Els americans es tiraven les mans al cap en descobrir tants horrors i feren fotografies al camp perquè tothom se n’assabentara. Imatges com aquelles, era evident que no se’n tornarien a veure al món mai més. ¿No? Hi havia centenars de cadàvers, per no dir clarament esquelets, amuntonats. No havien tingut temps de cremar-los perquè els forns, ho diré per última vegada, no en donaven l’abast.
A Mauthausen també hi havia dones presoneres i el seu aspecte era tan depriment com el nostre. Jo vaig fer un volt pel camp i vaig poder abraçar alguns compatriotes després de tants mesos de no veure’ls. De seguida hi vaig retrobar l’amic mallorquí Pere Sureda, que havia estat a Gusen II. Després de l’alliberament, aquest reencontre va ser l’alegria més gran dels últims anys!
Tots dos junts vam decidir buscar un lloc per dormir. Finalment vam fer cap en una barraca on hi havia un gran desastre: havia sigut dels SS, per això l’havien regirada tota. Ens vam gitar damunt d’una taula i Sureda va aconseguir adormir-se, però jo no. Devien ser vora les deu de la nit quan vaig sentir que repartien menjar. Era per als qui havien de rellevar els qui feien guàrdia per l’exterior del camp. Menjar, has dit? Em va faltar temps per baixar del llit i presentar-m’hi amb el plat sota el braç! Encara eren naps i jo em vaig menjar la meua ració en un girar d’ulls. Als deu minuts van avisar que podíem repetir-ne i no m’ho vaig deixar dir dues vegades. Sureda, que s’havia despertat, s’hi va afegir i em deia:
-Caram, Joaquim, continues tenint les dents ben esmolades!
Ens havien promés que prompte no ens faltaria de res, però el que va davant va davant!
Una hora més tard repartiren el ranxo per als qui acabaven de fer la guàrdia.
-No t’encantes, Joaquim, o et quedaràs davall taula! -em va punxar el meu amic.
Açò em faltava a mi, que m’empenyeren cap als naps! En deu minuts me’n vaig menjar dos plats més.
El mallorquí només feia que riure i em deia, que en comptes d’estómac, devia tenir una trituradora al ventre, jo!
-Benaventurat tu, que pots viure sense menjar! -va ser la meua resposta.
Quan em vaig tornar a gitar em notava unflat, però no se me n’havia anat la fam. A més, el nerviós no em deixava dormir.
Cap a la una o les dues de la matinada tornaren a avisar que repartien menjar, i a la cua falta gent! Sureda, quan em va veure amb aquell cinqué plat, em va dir:
-Rebentaràs!
Però a mi l’obsessió de la fam no em deixava, i poder-me menjar aquella gasòfia sense córrer cap perill de mort em transportava al seté cel. Així és que, mentre repartiren naps, no me n’havia de privar.
De fet, no me’n vaig privar fins arribar al límit, que va ser quan una gran angoixa es va apoderar de mi. Tenia una suor i unes ganes de vomitar a males, però no ho aconseguia ni posant-me els dits a la campaneta. Em pensava que em moria, ja que cada vegada em costava més respirar. Vaig insistir amb els dits, però sense cap resultat i Pere començà a alarmar-se de veres. Em vaig fregar el ventre i pareixia que notava un poc de millora. Em tornaren les ganes de vomitar i em vaig embotir els dits gola endins. Per fi ho vaig aconseguir, però la panxa em feia un mal insofrible, que no em va passar fins que no vaig evacuar també per la reraguarda! De manera que, si em vaig menjar set o vuit plats de puré, en devia tirar vora quinze!
Sureda reia pels descosits; fins i tot jo somreia quan ja ho havia desallotjat tot! Em vaig quedar nou i vaig pensar que la sort havia sigut que el menjar era lleuger i pogué eixir per la via ràpida, perquè si no… Hauria explotat com un aglà!
Ja no vam dormir en el que quedava de nit. Només es va fer de dia vaig buscar una muda de roba interior, la vaig trobar i vaig posar-me-la; també, una elegant camisa d’SS!
Llavors vaig dir a Sureda que hauríem de prendre alguna determinació. Alguns, sense ocupar-se de res ni de ningú, se n’havien anat pel seu compte i risc per tal de respirar a ple pulmó els aires de la llibertat. Nosaltres, en canvi, decidírem tenir un poc de paciència, almenys fins que l’exèrcit americà no es fera càrrec d’aquells que no podien valer-se.
Cap al migdia cridaren a tots els espanyols de Gusen i ens van dir que ja estaven atenent els malalts, però que encara no sabien de quina manera ens repatriarien. Davant d’aquesta perspectiva, la gran majoria optàrem per llançar-nos a la carretera i allunyar-nos d’aquelles contrades de mort i d’amargor. En grups menuts vam eixir del camp en direcció a enlloc.
Pere Sureda i jo ens vam ajuntar amb sis o set més i iniciàrem l’incert camí. Quan ens semblava, ens aturàvem. I quan en teníem ganes, continuàvem caminant. Vam arribar a Gusen, on encara hi havia centenars de cadàvers a la vista de tothom. A més, ens vam assabentar d’algunes morts recents per imprudències. Alguns havien faltat d’un enfit de quilos i quilos de farina. Uns altres havien menjat massa pa i després havien hagut de beure tanta aigua que els seus afeblits organismes no ho havien pogut resistir. Els nazis, vençuts i tot, encara guanyaven batalles!
Optàrem per anar a Kartoffelsmmittee, on sabíem que trobaríem tones i tones de creïlles. Jo encara no m’ho podia creure i ho vivia com un somni: moure’m per aquells llocs sense perill, tantes vegades com m’hi havia jugat la vida per no morir-me de fam!
En la pedrera de Kastenhofen tot era silenci. Ja no hi havia ningú arrancant pedres de les seues entranyes. O a la Terra s’havia produït el més gran terratrèmol, o allò no podia ser cert: aquella pedrera s’havia d’alimentar a diari de carn humana! Per què no funcionava, doncs?! Tanta placidesa em semblava irreal.
En la llunyania, entre les roques i el material de treball abandonat, podies veure-hi deambular algun homenet que plorava per tants anys de patiments. Un altre havia fet foc i en un perol es preparava la menja més suculenta dels últims anys, a base d’ossos i d’algunes herbes que havia pogut arreplegar. També n’hi havia que regiraven les barraques per reunir un poc d’equipatge per al llarg viatge que es disposaven a iniciar.
Aquells moments eren tan especials per a mi que no sé com explicar el garbuix de sensacions tan contradictòries que m’embargaven. Gusen m’havia mortificat tant que, ara que ja s’havia acabat com a camp d’extermini, tot m’era benestar, sossec, tranquil.litat, silenci, benaurança, goig… Com ets d’afortunat quan coneixes i aprecies el valor de les coses de què disposes. Era o no l’amo del món?!
Ens vam assaciar de creïlles i tornàrem a la carretera general, on vam veure un camió enorme, Mercedes Benz, conduït per un espanyol de Mauthausen. Quan va ser a la nostra altura es va parar i ens preguntà per un amic seu que havia estat a Gusen. Nosaltres li vam dir per on podria estar i ell va continuar per veure si el trobava.
Per la carretera hi havia molts grups d’ex-presoners republicans que caminaven amunt i avall sense saber on dirigir-se. No tinc casa, no tinc pàtria, no tinc res!, vaig reflexionar. A quin país podríem anar amb la seguretat que ens acolliria? A quin país no ens considerarien estrangers refugiats? Llevat dels jueus, que estaven com nosaltres, els alliberats dels altres països no tenien aquest problema. No tenien cap problema, doncs!
Els soldats americans que aconduïen els presoners alemanys ens van dir que férem entrar dins el camp, sense cap mena d’escrúpol, tots els civils que trobàrem, tant si eren homes, dones, joves o vells. Nosaltres ens ho vam prendre al peu de la lletra, anàrem a Sant Jordi i organitzàrem una excursió obligatòria per a tots els vilatans. Així coneixerien de primera mà les bones obres dels seus amics nacional-socialistes i sabrien quin era l’origen del perenne tuf a cuir cremat.
A la cambra frigorífica del crematori hi havia centenars de morts amuntonats com a sardines. La seua visió va provocar el vòmit de molts homes, així com el desmai de més d’una dona. La gran majoria abaixaven la mirada en senyal de vergonya. Els americans, enèrgics, els ordenaven que miraren i que meditaren, perquè ells eren gairebé tan culpables com els SS d’aquelles matances, ja que hi havien actuat de còmplices callats! També hi vam dur un enginyer civil de les pedreres, que ara hi va passar una estona ben desagradable.
Es va fer de nit, i vuit o nou ens vam refugiar en una casa abandonada que hi havia a prop del camp. Quan vam tenir clar el tema dels llits ens mobilitzàrem per aconseguir menjar. El més còmode era demanar-ne als americans i això és el que vam fer. Ells ens van respondre que allò que fèiem no era de raó, ja que l’obligació de tots els qui anàvem errants per aquells camins i carreteres era reagrupar-nos i posar-nos sota el seu control. Llavors ells ens podrien atendre convenientment. No obstant això, també ens van dir que per menjar no quedaria la cosa i així va ser.
Com que per la carretera no paraven de desfilar soldats alemanys presoners, i tots portaven una gran motxilla a l’esquena, en van fer parar un grup i els la feren descarregar. Uns van obeir a l’acte, però a uns altres calgué amenaçar-los perquè la deixaren en terra i continuaren fent via. Tothom va agafar el que li semblà i, quan els americans ens van preguntar si ja estàvem servits, els vam dir que sí. Ignorant de mi, a banda del menjar, només havia agafat un parell de calcetins i dos mocadors. Tan poc com m’hauria costat demanar unes botes, que hauria obtingut de seguida, alhora que un alemany hauria hagut de caminar descalç la resta del seu trajecte.
Estàvem tan cansats que no tardàrem gens a adormir-nos. Abans havíem decidit que l’endemà iniciaríem el nostre pelegrinatge cap a França. Aquesta idea de recórrer quilòmetres i més quilòmetres a l’aventura m’omplia d’optimisme i em satisfeia més que no quedar-me sota control de l’exèrcit americà. I això que en aquest últim cas hauria tingut cobertes totes les necessitats, com també el repatriament al país que haguera sol.licitat.
Ens vam alçar de bon matí i vam emprendre la marxa amb un vehicle la mar d’autèntic: un carro estirat per un rossí guaixat a manta! Quant a queviures, vam carregar un sac de civada i un de creïlles. En moure en direcció a Linz, vaig tenir un record per al meu germà i per a tants i tants amics que ja feia anys que havien iniciat el seu últim viatge… Que allà on foren, la terra fóra la millor amiga de les seues cendres!
Devíem haver cobert uns deu quilòmetres quan ens va atrapar el camió de la vespra. El xofer hi anava sol i ens va explicar que el seu propòsit era arribar a França amb ell. Ens va convidar a pujar-hi i acompanyar-lo. Vam acceptar-hi tots llevat de dos, que continuaren amb el carro i l’haca.
-Així pararem on voldrem i descansarem. Volem fer un viatge de plaer i, al cap i a la fi, encara no sabem a quin país acabarem dirigint-nos -hi van al.legar.
Ens vam acomiadar desitjant-nos bona sort. Uns quilòmetres més avant vam fer la primera parada. Va ser davant la porta d’un forn. Hi entràrem i, amb tota la urbanitat que vam ser capaços de manifestar, demanàrem pa. Per tal que no hi haguera cap malentés, vam advertir al forner que no teníem diners per pagar-li’l. L’home, visiblement atabalat, ens va donar quatre pans i un poc d’embotit. Jo crec que va obrar així més per por que no per llàstima, ja que el nostre aspecte era d’emportar-nos el forn sencer! Alguns companys encara duien el vestit de ratlles complet.
Poc després vam arribar a Linz i se’ns va fer difícil circular, ja que els bombardeigs havien fet molt de mal als ponts i a les carreteres. Amb tot, gràcies a la nostra qualitat d’ex-presos, ens van donar moltes facilitats i poguérem continuar Danubi amunt. Vam travessar ciutats, pobles i llogarets i a tot arreu trobàvem ex-presoners que volien fugir com fóra d’aquelles terres maleïdes.
Quins dies tan intensos, quin ritme tan trepidant i enjogassat el de les nostres vides! Érem lliures com els pardalets del cel. Tot ens pertanyia i ningú no es clavava amb nosaltres. Respiràvem l’oxigen de la llibertat sense que ningú no ens ho impedira. On ens semblava, ens aturàvem i ens gitàvem a la gespa per prendre el sol i rebolcar-nos-hi. Érem com els xiquets de l’escola quan ixen al pati. Només jo puc saber què va representar aquell viatge per a mi! Em considerava tan afortunat que estava segur que no hi podia haver ningú al món que em poguera igualar en sort i benaurança. Ni grans, ni menuts, ni rics, ni pobres: ningú. Bé, un poc sí, els meus companys de viatge!
Ara i adés trobàvem campaments americans al costat de la carretera. Quan la gana se’ns despertava, paràvem i els demanàvem menjar. Això no obstant, a mesura que ens allunyàvem de Linz ens vam adonar que els soldats no comprenien massa bé què era l’univers concentracionari nazi. Nosaltres els ho explicàvem conforme podíem i de seguida ens ho donaven tot.
Vam continuar devorant quilòmetres, malgrat que la circulació només estava autoritzada als combois militars i als vehicles oficials. Dalt la cabina del camió portàvem hissada la bandera republicana.
El xofer deia que no s’aturaria fins aplegar a França, però badà un poc i ens vam trobar enmig una caravana de l’exèrcit americà: tancs, artilleria, jeeps, camions de material i de transport de tropa… Al principi es va adaptar a la lentitud dels altres vehicles, però arribà un moment que ja no va poder més i començà a demanar pas amb el clàxon. Alguns camions es van tirar cap a la dreta per facilitar-li l’avançament, però vam ensopegar amb un jeep que en comptes de deixar-nos passar s’aturà. En va baixar un oficial amb tres o quatre soldats i van venir cap a nosaltres. Primer que res ens va preguntar qui érem, d’on veníem i on anàvem. Nosaltres li vam respondre:
-Som republicans espanyols deportats. Volem arribar a França!
Alhora els férem parar atenció en els nostres caps pelats i en els vestits a ratlles. Els vehicles que venien darrere van haver de parar, com també alguns de davant, que volien saber què hi passava, i allí es va armar un embolic de por.
L’oficial i els soldats es miraven i no sabien si riure o mamprendre-la a samarrades amb nosaltres. En aquells moments jo no hauria donat ni cinc cèntims pel futur del nostre viatge fantàstic. No va ser així, però: els americans van enraonar un poc entre ells i acabaren cedint-nos el pas perquè desapareguérem a l’acte de la seua vista. Molt! Només posàrem un poc de distància per l’entremig, no va ser necessari que ens confabulàrem perquè tots començàrem a abonegar el xofer pel seu atreviment amb la botzina. Aleshores ell, més fresc que un gínjol, ens va dir que, si a Mauthausen no haguera sigut atrevit, faria molt de temps que hauria passat pel crematori. Li vaig donar la raó.
A l’inici d’un cami de carros que s’endinsava en un bosc, vam veure-hi un camió de l’exèrcit alemany bolcat i decidírem inspeccionar-lo. Entre altres coses, hi havia uniformes militars gastats i bruts. Açò ens va fer discórrer que els ocupants del camió devien haver fugit vestits de civils i potser havien bolcat el camió a posta, vull dir, perquè no el feren servir els aliats. A més a més, vam trobar-hi quatre bidons de benzina de dos-cents litres, que vam carregar al camió. El xofer ens va dir que paràrem d’escodrinyar i que ens n’anàrem, ja que podia haver-hi soldats alemanys emboscats i nosaltres no teníem armes per repel.lir cap atac.
A mesura que avançàvem es feien més freqüents els controls de l’exèrcit nord-americà. En un d’ells ens va fer parar un policia militar, que mirava amb molta estranyesa la bandera tricolor. Perquè ens deixara passar, li vam explicar la nostra odissea, però no devíem convéncer-lo del tot des del moment que se n’anà a consultar-ho amb la superioritat. Hi va tornar en companyia d’un capità, que després d’observar-nos detingudament ens va dir que podíem seguir. Ara, també va advertir-nos que, si més endavant ens feien aturar, obeírem, ja que era il.legal circular d’aquella manera.
Uns quilòmetres més avant vam trobar un altre control i ací ens van sol.licitar bonament que deixàrem el camió. No! La idea que ens portarien a un camp de concentració, per més que no fóra en qualitat de presoners sinó d’invitats, ens corcava el cor. Els americans van adonar-se’n i ens van tenir tanta llàstima que també ens deixaren continuar.
Allò nostre passava d’un anhel legítim de llibertat i ratllava la imprudència! En primer lloc perquè, com més ens allunyàvem de Gusen, menys significat tenia per als nostres interlocutors la frase:
-Som supervivents d’un camp de la mort!
I després estava el tema dels soldats nazis emboscats, que no tindrien cap dificultat per atacar-nos i abatre’ns si passàvem a prop seu. Qui de nosaltres sentia por en aquells moments, però? Por? Això com es menjava?! Senyors de la Pau com érem, no teníem aturador. ¡Bona salut, bon menjar, bons cigarrets i un camió menjamilles; qualsevol ens doblegava la moral, veus! Recorde que em fumava un Chesterfield amb aires de gran senyor i tirava la burilla despreocupadament perquè sabia que ningú no me la demanaria. Quina joia! Les ganes de xala s’exterioritzaven incessantment. Un, per exemple, es passava la mà pel cap i deia:
-Amb un cabell rissat tan bonic com tinc, i haver d’anar amb aquests pèls de rata!
Un altre ens va explicar:
-Jo era el més guapo i templat del poble. I mireu-me ara: més flac que un fideu i amb una cara d’aguiló acabat d’eixir de l’ou, que jo mateix m’espante si em mire a l’espill!
I sempre n’hi havia un tercer que no volia ser menys que els altres.
-Jo, en els meus temps de Don Juan -ens deia-, caminava ert, de pressa i sempre mirant endavant. Però sobretot de pressa perquè les xicones hagueren d’allargar el pas si volien parlar amb mi.
-Tu, un Don Juan?! -li replicava el xofer-. Calla, calla, carallot!
Així vivíem les hores més felices de la nostra vida.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!