La Candelera: llum i escalfor, fertilitat i fecunditat

La festa cristiana de la Candelera es va iniciar amb el papa Gelasi l’any 496 però de fet el que va fer aquest papa va ser una cristianització d’uns costums i tradicions l’origen dels quals es perden en el túnel del temps, semblant a la que havien fet alguns segles abans amb el Nadal que venia a substituir la festa romana del Sol. Els romans i els grecs ja celebraven feia segles les seves «candeleres» en aquests mateixos dies de febrer i de fet la pretensió del papa era de fer front a les festes purificatòries paganes, sobretot a les lupercalies, exaltació de la fertilitat, que els romans celebraven fent fins i tot una processó amb candeles; i aquelles «candeleres» de romans i grecs venien a ser continuació de festes i ritus que vénen de temps molt remots, dels pobladors més antics a Europa i que nosaltres coneixem amb noms genèrics com ibers i celtes i les seves diferents barreges «celtiberes».

No cal dir que com tot aquesta festa ha anat evolucionant a través dels segles i dels mil·lenaris, però de fet totes les seves realitzacions vénen a tenir un sentit i una significació ben semblants; com diu algú, la Candelera actual ve a ser «un fòssil cultural de l’antic calendari celta de les estacions». Volem, doncs, deixar constància aquí dels sentits nuclears que ha mantingut sempre la festa i que li dóna una identitat pròpia inconfusible fins als nostres dies.

El 2 de febrer, quaranta dies justos després de Nadal, del solstici d’hivern a tot l’hemisferi nord, de la festa del Sol que ens escalfa i ens dona vida, però que es troba en el seu moment més precari en què escalfa encara ben poc i s’amaga en poques hores…, ja és un gran motiu de goig i esperança en veure com el dia es comença a allargar i el sol il·lumina i escalfa més i més. Per a les comunitats agrícoles i ramaderes la fertilitat i la fecunditat eren les forces principals que movien la vida i els preocupava moltíssim que l’hivern s’acabés aviat perquè si s’allargava podia suposar-los fins i tot la mort per falta dels mitjans habituals de subsistència; també se’ls feia indispensable i esperaven “amb candeletes” tenir més hores de llum i més escalfor del sol: era molt urgent i necessari que fes créixer les plantes i que fes viable la reproducció dels animals… Per a ells, que la Candelera plorés o rigués, que es mantingués viu el fred o que comencés a anar a la baixa era vital, i veure que els dies corrien i que el sol escalfava cada dia una mica més, els era motiu de molta joia i d’una celebració col·lectiva que per a nosaltres no és fàcil de copsar perquè ens falta la seva experiència viva i punyent de gran precarietat.

La Candelera és, doncs, festa de vida, de llum, de primavera, de germinació i de naixença i rebrotar de les plantes i de tota la vegetació dels boscos i dels camps, de sol que escalfa i dona vida. Un primer pas de sortida de l’hivern rigorós, fred i fosc, però amb la mirada posada encara als dos cantons, al centre mateix de l’hivern i sense poder saber encara cap on es decantarà el temps de manera immediata, si realment s’està a les portes de l’esclat de la primavera o si encara es reafirmarà l’hivern sinistre. Per això la Candelera és una festa plena de pronòstics meteorològics que no solament volen preveure cap on es decantarà tot plegat sinó que, seguint creences ancestrals, es proposen amb els seus ritus i costums animar el sol a fer-se fort i a guanyar ben aviat la batalla amb el fred i la foscor quedant-se cada vegada més estona, convençuts de que fent llum i calor amb les candeles es fa avençar la renaixença de la vida. «Si la Candelera plora, l’hivern és fora; si la Candelera riu, el fred és viu», « Si la Candelera plora, el fred és fora; si la Candelera riu, ni hivern ni estiu», «Quan la Candelera plora, el fred és fora; quan la Candelera riu, el fred és viu; tant si plora com si riu, ja ve l’estiu», «Candelera rasa, l’hivern no es mou de casa».

El temps que feia el mateix dia de la Candelera era, doncs, una bona senyal de les previsions que es podien fer, però n’hi havia d’altres, com és ara l’ós, que, com a animal que passa l’hivern dins d’una cova, reclòs en la foscor del seu hivernacle, sense menjar ni beure i consumint tots els greixos acumulats durant la resta de l’any anterior, resulta que el dia de la Candelera treia una pota fora de la cova per comprovar si ja podia tornar a la vida normal o si havia de continuar reclòs en la foscor, i ho decidia segons el resultat d’aquella prova. Aquesta narració va portar a que a moltes poblacions de la nostra terra, el dia de la Candelera es fes el Ball de l’Ós, amb joves que baixaven al poble a ballar i a fer el bèstia, disfressats amb pells d’animals; aquesta tradició en alguns pobles s’han mantingut fins als nostres dies. Si l’ós havia sortit de l’hivernacle volia dir que «l’hivern era fora».

La Candelera cristiana és de fet una festa de la Mare de Déu, una de les més antigues dedicades a ella: la purificació com a mare jueva que, seguint la tradició del seu poble, es presentava al temple passats quaranta dies després del part: en aquells quaranta dies havia pogut quedar ben neta de la placenta i reforçada i anava a agrair a la divinitat la seva fertilitat i la naixença feliç del fill; i també era una presentació als sacerdots del seu fillet, ja valent per sortir de casa, que entrava a formar part de la comunitat. I en aquesta tradició cristiana també les candeles continuen com a símbol de la llum i la calor, de la fertilitat i fecunditat; se’n beneeixen moltes per a que la gent en tingui per encendre durant l’any fent front a les tempestes i a tota mena de perills, paranys i malastrugances i propiciant els rebrots d’arbres i plantes i la fecunditat dels animals i dels humans.

Per a la gent que vivim al segle XXI, allunyats dels problemes de precarietat i d’indefensió davant els rigors de la natura, el símbol de les candeles de la Candelera pot continuar encara vigent i qui sap si encara potenciat: aquells freds i la foscor de segles passats ja no ens amenacen i han quedat vençuts per les tecnologies i ja no són un problema real; es mantenen, però, ben vius i esplendorosos els freds de les consciències, les fredors davant les necessitats dels altres i les foscors davant les pròpies. I estem més desorientats que mai sobre les primaveres que ens esperen i sobre si ha arribat l’hora de sortir dels hivernacles plantant cara a les adversitats o si cal replegar-nos inactius dins de la cova esperant que arribin primaveres, descreguts i desconfiats de les nostres pròpies forces.

Proveïm-nos de candeles i celebrem Candeleres, encenguem els llums i mantinguem el cor calent i ben actiu per a una vida de plenitud i felicitat compartides, de combat actiu contra els freds i les foscors, les esterilitats i les infecunditats de la nostra societat.

[Publicat al llibret Perafita 2020. Festes i Fires de la Candelera. Festa del Cavall del Lluçanès, pàgina 9]

Aquesta entrada s'ha publicat dins de General i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari