La crisi, condició necessària per a la novetat

Actualment es parla molt de crisis i habitualment s’enfoca de manera negativa. Però també es pot entendre positivament, perquè totes les crisis suposen el trencament dels valors hegemònics i l’obrir-se a a  la invenció de noves dimensions ètiques. Peter Pál ho deia així en una entrevista:

una crisi és el moment en què es creuen moltes transformacions, revela les forces que estan en joc i les redistribueix. No és un resultat, sinó allò que permet el naixement d’un principi nou (…) La crisi de sentit o com vulguen anomenar els moments d’esfondrament, és la condició necessària per què sorgeixi alguna cosa nova, per què es produeixi una mutació subjectiva, existencial, en l’àmbit individual i col·lectiu, en contexts  micro i macro, en el terreny de l’estètica o de la política.

La crisi és un fenomen paradoxal que oscil·la entre dues disjuntives possibles: res no és possible i tot és possible. Això implica la nostra decisió d’optar per un o per l’altre camí, però realment és possible viure la crisi com un procés obert en el que les reserves de vida que la crisi revela i desvela siguin la matèria primera del canvi. Creure en el món vol dir creure en les seves possibilitats, tenir confiança en la nostra capacitat per connectar-nos amb les seves forces. Una confiança que avui està interrompuda, per això l’acció s’ha tornat tan problemàtica.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de General i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari