El meu temps no és realment meu

Me’l roben de moltes maneres  però em continua semblant que és meu. Així se m’impedeix ser dràstic en fer les coses que realment desitjo, i que potser ja he deixat de desitjar;  ja sembla ben normal dedicar hores i hores al twitter, als diaris, a la TV, … a omplir-me de les mil notícies i idees que em vénen de l’exterior de manera compulsiva i constant i que miraré d’abastar per estar a l’alçada de les circumstàncies. De fet, tot et convida a que no et quedis ni un minut realment desocupat i ja t’has acostumat i estàs normalitzat del tot per viure sempre de cara en fora. El silenci i la inactivitat passen a fer-se’ns insuportables i  no ho aguantem, fins i tot ens en sentim culpables. En una sala d’espera on va arribant gent nova, la majoria o tots, ja abans d’asseure’s, aniran a agafar alguna revista que els ompli aquella estona, o ja arribaran amb el mòbil o algun llibre a la mà…: ni un minut a “perdre”.

La meva oportunitat de ser jo mateix ha de venir de la distància, del silenci interior i exterior, de donar-me temps per què neixin llavors dintre meu. Fins i tot quan parlem de poesia es parla de poetes, et conviden a llegir poemes, a fer-te “entès” i a admirar unes altres persones que d’entrada ja t’han venut com a “bons”; i mentrestant a tu se t’escapa el temps de viure poèticament des de la teva pròpia inspiració i vivències i, per altra banda, tampoc no estaràs en condicions d’entendre el fons d’aquells poemes que t’han caigut a les mans i que requeririen silenci.

Algú seria capaç de passar-se un sol dia sense fer res?

Aquesta entrada s'ha publicat dins de General i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a El meu temps no és realment meu

  1. No li voldria a ningú el meu aprenentatge a saber «no fer res», el desitjable seria aconseguir els resultats de manera no traumàtica.
    Probablement no era per mala fe, sinó per una malaltia psiquiàtrica anomenada paranoia, però a i em van tenir des dels 8 als 16 anys, allà pels anys seixanta, pràcticament sense poder fer res.
    No podia veure la televisió, no podia sortir, no tenia accés a revistes. Fins i tot em castigava sovint tancant-me la llibreria amb clau, i per setmanes. Qui li prohibiria avui llegir a un adolescent? Paranoia és paranoia, alguna vegada el segrest arribava a treure’m els llibres de text de l’escola.
    Però per sort, m’ho agafava com un repte, si no podia llegir, les històries me les inventava jo mateix, i de manera coherent, continuant d’un dia a un altre. Si em prenien els jocs, aprenia a jugar de memòria, fins i tot a escacs, cosa que els meus companys no tenien cap estímul per fer. Era com viure en una pel·lícula d’espies, però sense estrès, tenia tot el temps del món.
    Als meus fills, òbviament, els vaig tractar de manera diametralment oposada, però sempre els vaig estimular a saber viure en un món interior, sense necessitats peremptòries de fer o comunicar-se. Fins i tot recordo, quan eren adolescents, que algun amic no em preguntava si no es passaven la vida al telèfon —encara no hi havia mòbils—, i la resposta era: no, només l’empren quan el necessiten.
    I sí, puc passar-me un dia sense fer res, sobre tot ara que estic jubilat. però no és cert, sense fer res, per a mi, es pensar i elucubrar contínuament. O dormir, clar, però aleshores ho faig la nit següent al llit sense dormir.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*