El meu temps no és realment meu

Me’l roben de moltes maneres  però em continua semblant que és meu. Així se m’impedeix ser dràstic en fer les coses que realment desitjo, i que potser ja he deixat de desitjar;  ja sembla ben normal dedicar hores i hores al twitter, als diaris, a la TV, … a omplir-me de les mil notícies i idees que em vénen de l’exterior de manera compulsiva i constant i que miraré d’abastar per estar a l’alçada de les circumstàncies. De fet, tot et convida a que no et quedis ni un minut realment desocupat i ja t’has acostumat i estàs normalitzat del tot per viure sempre de cara en fora. El silenci i la inactivitat passen a fer-se’ns insuportables i  no ho aguantem, fins i tot ens en sentim culpables. En una sala d’espera on va arribant gent nova, la majoria o tots, ja abans d’asseure’s, aniran a agafar alguna revista que els ompli aquella estona, o ja arribaran amb el mòbil o algun llibre a la mà…: ni un minut a “perdre”.

La meva oportunitat de ser jo mateix ha de venir de la distància, del silenci interior i exterior, de donar-me temps per què neixin llavors dintre meu. Fins i tot quan parlem de poesia es parla de poetes, et conviden a llegir poemes, a fer-te “entès” i a admirar unes altres persones que d’entrada ja t’han venut com a “bons”; i mentrestant a tu se t’escapa el temps de viure poèticament des de la teva pròpia inspiració i vivències i, per altra banda, tampoc no estaràs en condicions d’entendre el fons d’aquells poemes que t’han caigut a les mans i que requeririen silenci.

Algú seria capaç de passar-se un sol dia sense fer res?

Aquesta entrada s'ha publicat dins de General i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*