Sortir de la cleda

Des del naixement vam quedar socialitzats dintre d’un marc de cultura única, de doctrina definitiva, de món ja acabat en el que només podem ser espectadors, de catecismes en els que sens ensenyava què pensar i què fer, i només de separar-nos-en un mil·límetre érem censurats, anàvem per mal camí, i se’ns amenaçava per aquest món i per un altre que se’ns anunciava per després de morir; a casa, a l’escola, al poble, a tot arreu se’ns marcaven clares les línies de bo-dolent i l’obediència a qualsevol mena d’autoritat era inqüestionable, ser obedient era i és encara la virtut suprema.

Aquest impacte doctrinal i de pensament únic des de la primera infància modela una manera de ser des de la intimitat més profunda i en principi per a tota la vida: és quasi impossible de sortir d’aquesta cleda i atrevir-se a pasturar fora d’ella ni que sigui per moments, els gossos vigilants que portem dintre i els de fora ens borden des de la primera temptació d’escapar-ne per tastar altres pastures. I els que s’han atrevit a saltar fora a través de la història han rebut fortes mossegades fins a obligar-los a traspassar novament la tanca, se’ls ha senyalat com a perillosos per a la societat o se’ls ha eliminat directament.

Dintre de la cleda hi ha cridòries, no cal dir-ho, inconformismes i protestes que fins i tot s’anomenen sovint revolucionàries, però sempre es mouen dintre de l’ordre fonamental establert i és d’una raresa absoluta que algú es plantegi d’obrir-ne la porta i passar realment a l’altra cantó.

Què hi ha a l’altra banda? És tot un món ampli a explorar, amb totes les possibilitats obertes, sense més límits que la mateixa condició humana. Ara per ara quedem-nos en constatar que és ben rar que algú surti de la cleda, entendre que tots hi estem ben ficats i que ens hi trobem bé, i entendre que des d’allà ja no ens queda res a fer en la vida perquè ja ens ho hem trobat tot fet i pensat.

Es tracta de cercar els sense-veu, els heretges, contestataris de veritat, heterodoxes de tota mena, que a través dels temps s’han afrontat als gossos i han saltat a l’altra banda de la cleda. No és pas fàcil de trobar-ne el rastre perquè amb tota la lògica ja els pastors de totes les èpoques s’han ocupat magistralment d’esborrar-ne les petjades. Però segur que alguna cosa en queda i amb nas fi i diligent se’n poden trobar alguns rastres.

I això no és qualsevol dèria, és voluntat de descobrir petjades de gent que per damunt de tot, de totes les doctrines i modulacions incorporades des de la infància s’han atrevit a buscar una vida realment humana més enllà. Perquè, no en dubtem, la vida dintre la cleda podrà ser tranquil·la i pacífica, però realment d’humana no en pot tenir res, perquè ens redueix a ser com coses ja acabades i definides des del moment de la naixença; no hi cap cap mena de projecte propi.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de General i etiquetada amb , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a Sortir de la cleda

  1. Jan diu:

    Si som capaços de saltar les valles de la cleda on ens fiquen tots els poders i autoritats que diuen tenir la veritat, la seva, la vida a les prades i muntanyes seria rica d’herves i experiències, fora de la palla seca i opressió que ens imposen aquestes autoritats amb els seus gossos represius que els mantenim i paguem entre tots els reprimits i expoliats.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

*