Cruïlles és aveïnament festiu

Aquest escrit es va fer per a una publicació que han realitzat els amics de Nyamnyam. Ells ens havien mostrat molt interès per la nostra experiència de Cruïlles; ells i nosaltres ho veiem com un ferment per a la societat.

El nostre petit barri i centre de la nostra activitat està situat entre la Plaça Reial i el carrer d’Avinyó, ben a prop del carrer dels Escudellers i de la Plaça de George Orwell. El lloc més habitual de trobada, la Placeta de Sant Francesc, entre els carrerons dels Escudellers Blancs i de N’Aglà.
Algú havia convocat els veïns a la nostra Placeta un parell d’anys abans dipositant a una urna de cartó els suggeriments i propostes d’uns i altres per iniciar alguna labor a favor del barri. Amb les respostes es va elaborar tot un dossier però de fet no es va tirar endavant cap acció concreta i el procés de deteriorament dels nostres carrers i places continuava… Sembla que d’aquí va néixer d’alguna manera la nostra iniciativa.Crec que va ser decisiu el moment en què, comentant amb preocupació com els venedors de drogues eren més i més presents als nostres carrers i els ocupaven, algú va exclamar: «Si aquesta gent ens ocupa els carrers, per què no els ocupem nosaltres?» Així va néixer la trobada setmanal a la Placeta i tot un reguitzell d’activitats i festes. Lògicament en aquells primers moments hi havia pensaments molt dispars sobre què fer i com fer-ho: alguns pensaven més en organitzar reivindicacions i protestes de la manera més tradicional però van sortir veus que partien d’altres maneres de veure, més festives, més carregades d’humor, més en positiu, i vam anar fent camí d’aquesta manera.
Hem de remarcar amb lletres grosses que el distintiu de Cruïlles sempre ha sigut la festa i el compartir. Un dels nostres símbols ha sigut la tetera que ens va deixar en herència una bona amiga marroquina quan se’n va anar del barri: ens va deixar la tetera i la seva recepta de fer el te, i un dels companys en va prendre nota i ell mateix cada dimarts ens servia el te i el compartíem; més tard aquella tetera es va fer encara més grossa perquè algú ens en va portar una de nova monumental des de Pakistán. Aquesta nostra tetera i el te de cada dimarts han sigut sempre un símbol per a nosaltres. Un altre símbol ben nostre era la gran panera de madeixes de fils de colors diversos que confluïen i es nuaven entre ells.
Crèiem i creiem encara en nosaltres mateixos i en la nostra capacitat inventiva i creativa, en la capacitat de vida d’un grup unit, no crèiem ni ens esperàvem que se’ns haguessin de resoldre els problemes des de l’Ajuntament o des de les institucions externes en general; teníem clar que cada persona respon de les seves opinions, accions i omissions i que ningú no representa ningú més que a ell mateix… Crèiem i creiem encara en el gran valor de l’amistat, del compartir, de l’escoltar-nos, del fer alguna cosa junts com a veïns o com a persones que hem decidit aveïnar-nos. Són lemes molt nostres «És veí qui s’aveïna», «Aveïnar-se és compartir», Cruïlles, espai de trobada», «No fem res i ho fem junts»,… amb els quals es convidava tothom a participar-hi, vingués d’on vingués. De fet cal deixar ben clar que les nostres trobades eren finalitat en elles mateixes, és a dir, no ens trobàvem per programar accions futures sinó que aquell mateix trobar-nos a compartir ja era la gran finalitat que ens proposàvem; les possibles planificacions d’alguna festa o del que fos naixien espontàniament d’aquelles mateixes trobades.
No cal dir que sí que ens preocupava i molt que tota l’estructura social neoliberal imperant anés deteriorant i empobrint el barri, sobretot fent fora els veïns de tota la vida, la gent senzilla que l’habitava, els seus costums i tradicions… Vam inventar una frase que més tard es va fer pancarta amb lletres cosides de roba i que sempre portàvem amb nosaltres i que deia textualment: «Veïns, una espècie en perill d’extinció».
Teníem clar que no ens proposàvem crear cap mena d’estructura. Se’ns va suggerir amb insistència des del municipi que forméssim una associació i que així podríem accedir a les convocatòries d’ajudes i subvencions. No en volíem sentir a parlar d’això, nosaltres no crèiem en estructures, en presidències, secretaries ni tresoreries. No volíem tenir cap diner i sabíem molt bé que la nostra força veïnal era només aquella que hem dit més amunt: l’amistat, el compartir, la festa, l’alegria, el sentit de l’humor… I de fet des d’aquestes premisses ens vam anar demostrant a nosaltres mateixos que per aquestes vies estàvem enganxats a una font d’energia de gran volada i que érem imparables. Trobar-se i compartir, la nostra única entitat.
De l’humor amb el que hem actuat sempre us en podríem explicar mil anècdotes, podem dir que ens hem divertit molt i amb moltes coses; a les tertúlies setmanals i a les moltes festes que hem anar fent, hem jugat, hem rigut, hem saltat a corda, hem fet monuments magnífics amb les mateixes runes i els trastos que a la nostra Placeta quasi sempre ens ocupaven aquell espai tan reduït i ens dificultaven de posar el nostre cercle de cadires… Alguna vegada vam arribar a denunciar el soroll de les nits i la porqueria arribant en processó fins a la Plaça de Sant Jaume i més enllà, arrossegant llaunes i trastos sorollosos, entre ells una tassa de wàter. Vam fer algunes festes que denunciaven amb humor la brutícia que ens envoltava: en una d’elles vam posar una pancarta al carrer Ferran que deia: «Vine a pixar al nostre barri, és gratis», amb una fletxa que senyalava cap als nostres carrers. I tota una altra festa que tenia per lema «No siguis porc, no facis el porc»… Una vegada ens va començar a fallar la llum i dies i dies ens quedava reduïda a mínims deixant aturats els ordinadors i altres electrodomèstics, i al veure que les queixes individuals als responsables no resolien res, vam organitzar el Ball del Farolet a la Placeta amb el títol del tango argentí «Bailando a media luz» i vam fer-ne un cartell de convocatòria on quedaven explícitament convidades les excel·lentíssimes autoritats de la Companyia; l’endemà mateix ho vam tenir resolt… En fi, us en podríem explicar mil i una, durant tots aquests anys hem tingut temps de tenir moltes i moltes iniciatives sorgides espontàniament al nostre cercle de conversa. En guardem un bon arxiu i si algú ho volgués veure li podríem mostrar de bona gana i en qualsevol moment.
Teníem una gran pissarra on deixàvem escrits i dibuixos cada setmana que brollaven de la mateixa tertúlia. Fèiem castanyada cada dimarts durant tot el mes de novembre; també crispetes i algun arròs amb bacallà per celebrar algun aniversari; festes nadalenques adornant els carrers a la nostra manera; també «mercapillos», una espècia de mercat de gratuïtat d’objectes usats que tothom podia aportar o prendre lliurement i sense idea d’intercanvi… Sota el lema «Enrotlla’t amb les persianes», vam organitzar una gran pintada amb esprai de les moltes persianes d’establiments que havien anat tancant al barri i les vam omplir de peixos si es volia recordar una peixateria, de sabates si es recordava una sabateria…, hi vam convidar graffiters de tot Barcelona i va ser una acció contundent de rentada de cara dels nostres carrers. També fèiem de tant en tant tertúlies poètiques, amb dansa algunes vegades, en un jardí que hi ha encara ara dintre del recinte d’un hotel al carrer de la Boqueria: la idea havia sorgit al descobrir-se’ns el secret de que aquell indret era un espai públic obert a tothom; més tard ho vam haver de deixar perquè ens van posar uns horaris d’accés que ens ho feien inviable.
Potser no us ho semblarà però amb tot això trencàvem esquemes molt incrustats encara a la nostra societat: com hem anat dient, nosaltres no esperàvem ni tenir diners, ni aconseguir res de les autoritats competents, ni tenir influència de cap mena, i en canvi teníem aquella força immensa que ho arrasava tot, la força de la imaginació i l’entusiasme compartits. Fèiem realitat dia a dia allò que ara es diu tant de que «units ho podem tot». Sempre hem estat convençuts de que el gran enemic que ens impedeix i ens paralitza són les nostres pròpies creences i obsessions. La creença de que autoritats externes ens han de resoldre els problemes i que nosaltres només podem exigir o pidolar que ens ho resolguin, aquest és el pecat original que hem intentat combatre durant tots aquests anys.
Cruïlles és molt i no és res, només ha sigut un nom que ens aixoplugava i que indicava la nostra voluntat de trobar-nos, de creuar experiències, de seure junts mirant-nos a la cara gent molt diversa. Cruïlles expressa una manera d’entendre la vida i la convivència. Per això, encara que ara aquesta tertúlia i aquelles festes no es facin allà per raons circumstancials, la idea es manté intacta i oberta a qualsevol persona i grup que ho vulguin portar a terme. És un pensament, un sentiment, una voluntat no instituïts que com llavors salvatges naixen on i quan volen i que, encara que més tard s’assequin pel fred de l’hivern o la secada, sempre rebroten i reneixen des d’aquelles llavors que el vent ha escampat pels racons més insospitats. Per fer Cruïlles, amb aquest o amb el nom que es vulgui, només cal tenir la voluntat de posar-se a fer-ho i «tot fent-ho se n’aprèn».
Sí que modestament creiem que aquesta nostra petita experiència que us hem volgut explicar mínimament, pot ser un ferment que renovi i transformi la manera de pensar i de viure de qui ho vulgui. Si estem cansats de moltes coses, d’aquest viure feixuc i trist que ens ofereix la societat instituïda des del poder, sempre tenim a mà l’iniciar una vertadera conquesta de la nostra llibertat individual i col·lectiva trencant barreres mentals i sentimentals que ens empresonen i donar marxa a un viure festiu i creatiu en llibertat.

(Publicat recentment pels amics de Nyamnyam)

Aquesta entrada s'ha publicat dins de General i etiquetada amb , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*