SeXuS...NeXuS...PLeXuS

O... l'enigmàtica teranyina

14 de setembre de 2006
General
3 comentaris

SoBRe La SoLeDaT

  

En la soledat de la meva vida, qüestiono la soledat de tot ésser humà. Quanta hipocresia que som capaços de generar per tal que la resta no vegi que sols ens sentim… Quant estem disposats a sacrificar per mantenir la presència d?algú prop nostre perquè no tenim el valor suficient de perdre… Però només acostem la nostra superfície. I en canvi, allò més profund i obscur som capaços de mantenir-ho en l?anonimat de per vida. Ja no som autèntics.

D?on neix la necessitat de companyia? Quina fragilitat extrema ens fa tan imperfectes, incomplerts i no autosuficients? Em pregunto si la pròpia societat no hi té res a veure? I malgrat tot, quan algú; com ara jo, vols desprendre?s d?aquesta càrrega i aprendre per primera vegada a ser feliç sola, n?és incapaç. No trobo eines, ni sentit al projecte. Naturalesa humana seria la resposta. Massa arrelat genèticament com perquè merament la voluntat pugui canviar-ho.

Si sabés què em pot fer feliç? Si aconseguís lluitar amb tanta energia com lluito pels afers d?altres per mi mateixa… En el fons, la meva lluita per l?altri ha estat egoista. Amb ella buscava la satisfacció personal, el sentir-me útil, valorada, estimada, important, única, imprescindible. I ara que, en veure-ho em desagrada, tot perd el sentit. Ja no em surt actuar de la mateixa manera. I mentre espero que aflori la nova manera d?actuar per viure serena el meu món intern i extern, em sento perduda, avorrida i tristament sola. Molt sola.

I em sento sola, perquè he estat nodrint la meva plenitud del què podien aportar-me els altres. Mai he intentat omplir-me a mi mateixa, cuidar-me, mimar-me, estimar-me, ajudar-me per esdevenir real i autèntica. Espero aconseguir-ho ara, després de quasi vint-i-nou anys de actuar en el sentit oposat. Ganes no me?n falten i d?amor me?n sobra.

         

  1. Escric una mica a mode de resposta.
    Primer de tot he de dir que aquest escrit m’ha fet sentir una mica menys sola en mig d’aquests dies que porto sentint la soledat exacta que es descriu en aquestes línies.
    Rebutjo totalment la hipocresia d’aquesta societat, no amago que em sento sola ni que em sento trista sovint, com es diu que fa tothom al principi de l’escrit. No obstant, no sé dir si és bó o dolent voler ser un mateix…segons com suposa un bon problema. La gent també pot ser molt egoista i costa que t’acceptin si no ets un de la majoria intenten arrestrar-te cap al seu modus de vida.
    Per altra banda penso que les persones no podem ser felices esatnt totalment soles, necessitem de l’afecte dels altres; som éssers racionals i el nostre entorn te repercussions sobre la nostra manera de ser, els nostres sentiments etc. per tant, sense aspirar a sentir-se plena totalment sola, em sembla que es tracta d’aconseguir un paral·lelisme entre el teu esser i el teu entorn sempre sense deixar-te endur per la hipocresia de la societat. La necessitat de companyia és algo que costa de controlar, de posar-hi limit. No sé molt bé la solució. Però sempre la costum de dedicar unes hores al dia a allo que agarada a un mateix ens fa autònoms per una estona i això ajuda a deprendre menys dels altres. En tot cas, penso que hi ha d’haver un equilibri, no esta sol excessivaemnt ni deprendre massa, i aquest equilibri jo crec que sorgeix fruit d’haver trobat el paral·lelisme entre ser tu mateix i el món amb el que convius.

  2. Escric una mica a mode de resposta.
    Primer de tot he de dir que aquest escrit m’ha fet sentir una mica menys sola en mig d’aquests dies que porto sentint la soledat exacta que es descriu en aquestes línies.
    Rebutjo totalment la hipocresia d’aquesta societat, no amago que em sento sola ni que em sento trista sovint, com es diu que fa tothom al principi de l’escrit. No obstant, no sé dir si és bó o dolent voler ser un mateix…segons com suposa un bon problema. La gent també pot ser molt egoista i costa que t’acceptin si no ets un de la majoria intenten arrestrar-te cap al seu modus de vida.
    Per altra banda penso que les persones no podem ser felices esatnt totalment soles, necessitem de l’afecte dels altres; som éssers racionals i el nostre entorn te repercussions sobre la nostra manera de ser, els nostres sentiments etc. per tant, sense aspirar a sentir-se plena totalment sola, em sembla que es tracta d’aconseguir un paral·lelisme entre el teu esser i el teu entorn sempre sense deixar-te endur per la hipocresia de la societat. La necessitat de companyia és algo que costa de controlar, de posar-hi limit. No sé molt bé la solució. Però sempre la costum de dedicar unes hores al dia a allo que agarada a un mateix ens fa autònoms per una estona i això ajuda a deprendre menys dels altres. En tot cas, penso que hi ha d’haver un equilibri, no esta sol excessivaemnt ni deprendre massa, i aquest equilibri jo crec que sorgeix fruit d’haver trobat el paral·lelisme entre ser tu mateix i el món amb el que convius.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!