SeXuS...NeXuS...PLeXuS

8 dies i 8 nits a Dublín…

… i estic rebentada. No sé si és el canvi d?aires, el nou ritme de vida, la pluja, la extrema concentració que necessito durant tot el dia, el procés d?adaptació o… l?edat que comença a no perdonar… però a les 9 del vespre ja no m?aguanto els pets (com diuen a la meva terra…).

La veritat és que em pensava que em costaria més adaptar-me, que patiria més de homesick, que entendria menys a la gent quan em parlés i que m?entendrien encara menys a mi…

Ahir va ser la primera nit que vaig sortir de marxa per Dublín. Aquí, la gent queda entre les 8 i les 9 del vespre (clar! A havent sopat!). I a les 3 de la nit ho tanquen tot. És aleshores quan la camada absolutament alcoholitzada es llença al carrer a abordar els taxis que passen. És dificilíssim que algun et pari, i més, si estàs sol com estava jo després de que els companys marxessin en direccions oposades a la meva… Perquè? Doncs perquè per persona extra que puja al taxi cobren un plus… Després de gairebé una hora buscant i esperant inútilment, baix anar a buscar el Nitelink (el Nit bus), però evidentment, no sabia quin era el que millor m?anava a mi. Visc a mitja hora en tren de Dublín, a un poblet que es diu Castleknock. Resulta; que és el que jo no sabia, que hi ha diferents Nite?s per anar al poble aquest, i oh! Quina tonteria per part meva, no li vaig especificar el barri al que em va vendre el bitllet (4 ? per cert…). Aquesta mena de revisors instal·len un bus al carrer que fa de taquilla, i tothom compra el bitllet abans de pujar al seu bus, ja que tots surten de la mateixa zona del centre. En fi, que vaig agafar el 39N, i hauria d?haver agafat el 70N. Quan acabàvem d?arrencar, li vaig preguntar al conductor a veure si em podria avisar quan arribéssim a la meva parada ja que ?era la primera setmana que estava a Dublín i no em coneixia la zona on visc?. I va i l?home em diu ?you?re in the wrong bus!?. Merda!!! I ara què?? Li vaig preguntar què havia de fer… Em va dir que el que jo havia d?haver agafat ja havia sortit, i que el panorama dels taxis estava molt fotut. Jo no sé si va ser la cara de desesperació que se?m va quedar o què, però acte seguit l?home em va preguntar: ?Estàs sola?? i jo li vaig dir que si. Aleshores em va dir: ?No et preocupis. Quan tothom hagi baixat, et portaré on vius. Aquest és el meu últim trajecte?.

Senyors meus… encara queden bons cors en el món… I… gent amb sort! Com jo!

Ens varem acabar explicant la vida… Ell es diu Amir, és Paquistanès i fa 12 anys que va arribar a Dublín sabent menys del que jo sé ara d?anglès… I aquest escrit és un homenatge a ell. Thanks a lot Amir!

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!