POEMES DE VIAFORA

POT-SER UN DIA QUALSEVOL

(II)

Perquè no et puc estimar

més enfora dels límits

d’aquesta ciutat grisa i bruta

que ens encercla

-els vidres entelats,

la teva finestra no ateny tant d’horitzó-

i ens hem fet a mida d’aquestes petites coses

en que els espais s’esmicolen

com fragments d’un mirall

Féiem l’amor com un pressentiment.

Dins l’escalfor dels llavis

pressentíem l’espai exterior

que adesiara rugeix com un monstre

i ens fa petits com en un malson

Vingut d’enllà

dels boscos primitius

i de les terres ermes sense pluges

no se destriar les paraules,

els colors,

els sons

i estranger com som

tem els racons ombrívols,

el ressò dels passos

les mil i una mirades dels transeünts

No et puc dir les paraules adients

les primeres que vaig aprendre

Sabia que em diries que em detingués

que el camí eres tu

i que aquella era la nostra ciutat

que eren de paper els somnis

però jo els sabia

amagats rera les cortines de la cambra fosca

escoltava el so,

el crit que venia llunyà, sord i creixia

entre nosaltres.

Mai no sabérem

que el temps és una estranya paraula

feta de records i de promeses

incomplertes

Provoquen l’incendi del cel

d’un horabaixa terbolenc, gris

ple de nostàlgies

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!