La versió de 2009, en canvi, és completament oposada. Al igual que el seu col·lega, J.J. Abrams (Lost) em sembla també un artesà que coneix la tècnica i els trucs però que defuig un enfocament d’autor. Això sí, els seus referents no podrien ser més diferents. Sacrílegament, Abrams pren com a mesura la pròpia Star Wars, segons va dir ell mateix (haurem de suposar que es refereix a les clàssiques). El resultat és una pel·lícula de to juvenil, una mena de comèdia d’aventures i de ciència ficció lleugera, on fins i tot cap la tensió sexual. De fet, una de les coses que més xoca en comparació és que els personatges ja no són gairebé asexuats. En general, la premissa és no permetre mai que l’espectador descanse, i això inclou un muntatge ultra-ràpid i un guió que sembla comprimir quatre episodis d’una hipotètica sèrie televisiva. I en aquest sentit el resultat és tot un encert: entreteniment pur i dur, tan fàcil d’oblidar com de convertir en merchandising.
Difícilment podríem comparar aquestes dues visions d’una mateixa nissaga de tant diferents com són. Hom se sent més proper als valors de la ciència ficció pura de Robert Wise que als valors neocon de J. J. Abrams. Ara bé, si he de triar entre una pel·lícula avorrida i una divertida, triaré sempre la divertida!
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Coincido plenamente, parece que no soy el unico que despues de ver la peli de Star Trek en el cine rebuscó en la videoteca para repescar el Star Trek clásico