Per Tutatis!
Novel·la gràfica i cultura dispersa
La nova pel·lícula de Michel Gondry, que per fi he vist, està molt bé. Com de costum és molt imaginativa i, com de costum també (col·laboracions amb Kaufman a banda) s’aguanta més per la frescor i bogeria del seu desenvolupament i la seva realització que per l’existència d’un guió sòlid. És que totes les bones pel·lícules han de tenir un guió de llibre per ser-ho? Doncs no, francament. Vet aquí una prova. En algun moment entres al joc i aleshores et deixes endur pel corrent de la follia. Sovint això no sol ser prou per mantenir l’interès de l’espectador al llarg de poc més de cent minuts però això el film ho soluciona amb moments com els de Driving Miss Daisy o les pallassades de Jack Black (que a mi em fan gràcia, què hi farem).
Altra qüestió és l’ètica que s’amaga darrere d’aquesta estètica i que no és altra que la del ideal de completa felicitat propi de bona part de la publicitat televisiva. Els engranatges del guió i la pròpia lògica de tota la pel·lícula s’articula en base a premisses que podem trobar en campanyes publicitàries com, per exemple, la d’Aquarius. No ho sé, és una alegria de viure que en cap cas té a veure amb el món real. Ja sé que aquesta és una pel·lícula absolutament i pretesa irreal però, tampoc puc evitar pensar que si podem sintonitzar amb Be Kind Rewind i arribar a passar-ho bé és gràcies al bombardeig idiotitzant de la televisió.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!