Per Tutatis!

Després de donar-li moltes
voltes, per fi he vist l’ultima pel·lícula de David
Fincher. La veritat és que em feia un poc de por anar-hi,
tenint en compte que són tres hores de metratge i que aquest
director, que ha fet bones pel·lícules (Fight Club,
Seven, The Game… Alien 3), sempre és sospitós de
caure al videclip. Ni cas, Zodiac és una gran pel·lícula.
Així de clar. Les tres hores les he passades meravellosament i
per moments he cregut veure (potser en els meus deliris) allò
que m’agradava de Kubrik: una direcció impecable, un bon
ritme, tensió dramàtica permanent i, sobre tot, una
tesi de fons.

Tal i com comentaven en alguna crítica
encertada, Fincher duu a l’extrem el seu tema predilecte, la falsa
realitat. Aquí però, més que jugar amb realitats
i aparences, adopta un estil més sobri i posa a prova la
consistència de la pròpia realitat mitjançant la
impossibilitat de la seva reconstrucció (el vell dogma del
cinema policíac). La persecució d’un assassí
psicòpata s’allarga i es torna un infern, no per la
intel·ligència d’aquest (com ho demostren a l’inici del
film els anònims que solucionen el criptograma), sinó
per la pròpia natura de la realitat. I conste que no estic
inventant-me res, tot això es planteja a la pel·lícula
i és la font del seu valor, d’on parteixen altres virtuts com
per exemple l’excel·lent estructura coral de personatges. En
fi, que si encara sou a temps us recomane que no la deixeu passar.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!