Per Tutatis!

Kris i Etienne
Davodeau
Ponent Món

1950 : La
guerra va acabar cinc anys abans. De Brest, no en queda res.
Destruïda per bombardejos intensius i assetjada durant més
d’un mes, Brest és un immens desert. Cal reconstruir-la. 1950:
Tota Brest està en obres. De la ciutat fortificada d’estrets
carrerons sorgirà una nova ciutat, ortogonal, rectilínia,
moderna. Milers d’obrers treballen en la reconstrucció. 1950:
Hi ha vaga. Les obres es paralitzen. Durant les manifestacions es
produïxen violents enfrontaments i el 17 d’abril sorgeix el
drama: la policia dispara a la munió, provocant més de
vint ferits. Però també un mort; un militant
sindicalista de 27 anys: Édouard Mazé. A l’endemà,
el jove cineasta René Vautier, convocat per la CGT, desembarca
clandestinament a Brest per tal de rodar una pel·lícula
sobre aquests esdeveniments. La justícia el busca pel seu
primer documental, “Àfrica 50”, cru testimoniatge
del sistema colonial francès. Comença llavors per René,
acompanyat per dos joves obrers de Brest, Petit Zef i Désiré,
el rodatge més improbable: el de la pel·lícula
Ha mort un home, punt
de partida del cinema d’intervenció social.

Història d’una història, i també història
d’una d’una pel·lícula que acaba dins un còmic.
L’estructura de caixa de pandora que Etienne Devodeau planteja per
aquesta obra no pot ser més encertada. L’art combatiu es
reencarna en successives formes per tal de continuar essent útil.
Refusa entrar als museus i prefereix seguir al carrer, mut o cec, és
igual mentre arribe el seu missatge. Davodeau ens conta la història
del naixement d’aquest esperit més que no pas els fets que van
ocórrer a la postguerra mundial a Brest. L’interessa més
la reacció de l’ànima de la gent i l’impuls espontani
de l’art de la resistència.

Probablement per això
desenvolupa un guió al servei dels sentiments, amb una part
gràfica amb una innegable vocació poètica. Al
cap i a la fi, “Ha muerto un hombre” és una oda a una
pel·lícula morta. I probablement siga el treball més
reeixit que he llegit d’aquest bon home, doncs es nota una cura molt
especial des de la narració gràfica fins el meravellós
color. Observeu, en aquest sentit, les pàgines 46 i 47.

En altres paraules, un molt bon còmic que paga la pena llegir.
I, com de costum, una bona edició per part de Ponent Món,
en aquest cas es complementa amb nombrosa documentació a les
pàgines finals.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!