Per Tutatis!

Que l’humor gràfic és cosí germà de l’assaig és de tothom conegut. No obstant això, pocs són els dibuixants que s’atreveixen a anar més enllà i convertir les seves vinyetes en alguna cosa de major entitat. Per tal de fer-ho són necessàries bones dosis de reflexió i sentit crític, però també perícia en el dibuix i soltesa en la narració gràfica. Doncs bé, sabent que a més ostenta l’honor d’haver sigut qualificat de “grosser” per un tribunal (tota una garantia), no se’ns ocorre ningú millor per a realitzar un bon “assaig gràfic” que Manel Fontdevila.

En efecte, amb la seva habitual humilitat i claredat expositiva, compon en “No os indignéis tanto” una obra les peces de la qual encaixen amb la precisió d’un bon argument. Es tracta d’una oda a la democràcia real així com als mecanismes que permeten ampliar-la, com l’exercici de la llibertat d’expressió i la desobediència civil. Tot això, posat en el context de la crisi política i social del model heretat de la Transició, així com de l’eclosió del 15M.

Per parlar de tot plegat, Fontdevila recorre a un terreny que coneix bé. Així, planteja la seva teoria sobre la funció social de l’humor, de com certs actes de provocació ajuden a obrir noves vies. A partir d’aquí proposa extrapolar el mecanisme a molts altres àmbits, a imitació del que va ocórrer amb la insubmissió al servei militar. Per tot això, la seva tesi final no pot ser una altra cosa que una invitació a desobediència i la lluita front de la queixa “de sofà”. Una petita joia que potser arribe on uns altres no arribaran.