Per Tutatis!

Potser algú pensarà que “Perros y clarinetes” es podria haver dit “perros y flautas” però no. Al crepuscle de l’era juancarlista és més fàcil que algú empés a l’atur i l’activitat captaire siga un bon músic i una persona formada, que no el punk gandul a l’ús (amb perdó). En altres paraules, algú més proper al clarinet que no a la sofrida flauta.

I bé, aquesta gent, és que potser no té dret a viure, a somiar, a patir i gaudir una història d’amor? No pot per ventura algú així ser el protagonista d’una comèdia romàntica amb un toc agredolç? Té res de dolent ambientar aquest gènere en aquesta mena de no tan joves i als nostres dies. Endevinem que no, ans al contrari, sembla un encert si més no per allunyar-se de l’estereotip frívol del gènere.

Però compte, aixo no és cap còmic de denúncia social. No amaga la realitat però tampoc s’hi recrea. El seu objectiu és un altre, el molt noble i més pur entreteniment. Sí, això mateix. Ni més ni menys que el que sembla quan fullegem les seves pàgines i veiem aquest dibuix tan simpàtic, amb aquella plàstica animada i aquell color d’aquarel·la.

És també la sensació que tenim en llegir les primeres pàgines i descobrir una narració d’estil clàssic, on tot és ben clar i entenedor, i en seguir llegint i trobar un guió centrat en els personatges i executat amb un ritme digne d’una bona partitura musical. Bé, val a dir que potser sí que té alguna que altra relliscada. Al cap i a la fi, els autors saben el que es fan però igualment es nota que són novells.

En conjunt, “Perros y clarinetes” és una novel·la gràfica que ens convida a passar una bona estona, a somriure un poc per variar. És un objectiu humil que es marca clarament i que és capaç d’acomplir, que no és poc. Seguirem la pista a aquest parell d’autors.