Iron Man 3, Searching for Sugar Man, Argo

Iron Man 3
Shane Black

Sincerament, pensava que després de dos pel·lícules en solitari i d’una conjunta amb els Avengers, ja no sabrien què fer amb aquest personatge. Però no, el tercer lliurament de la saga està a l’alçada de les millors pel·lícules del boom del gènere de super-herois recent. Dit això, no cal dir que si aneu a veure-la amb ànim de gaudir-la, haureu de passar per alt moltes bestieses: qui no vulga pols que no vaja a l’era.

Però, fetes totes les obvietats, la pel·lícula és d’allò més divertida, i conserva aquella encertada combinació entre acció i humor tan característica de la versió cinematogràfica d’aquest personatge. Aquí el veurem sofrir d’allò més, amb un protagonista que pateix atacs d’ansietat i necessita que tothom l’ajude, unes armadures que es trenquen a la mínima de canvi, i uns dolents que fan por.

En general el film funciona com una màquina en tots els aspectes, sempre dins els paràmetres del cinema excessiu del Hollywood actual, és clar. I si bé té alguns forats de guió, el bon ritme i el to general fan que ens n’oblidem i ens llancem de cap a l’entreteniment. Per cert, cal destriar l’encertada participació d’un personatge infantil que no fa gens de ràbia (en versió original), així com aquell efecte d'”univers gastat” que fa que la tecnologia no sempre funcione.

Searching for Sugar Man
Malik Bendjelloul

Vet aquí un film en la línia d’aquells documentals americans que més que presentar la realitat la dramatitzen fins la llagrimeta. Si Michael Moore ho fa amb qüestions polítiques i socials (i ho fa molt bé), aquest és un exemple de les possibilitats del gènere musical, o més bé melòman, cosa que ens recorda aquella singular “The Story of Anvil”. La pregunta aquí és, què feia una mena de Bob Dylan mestís americà triomfant a l’hermètica Sud-Àfrica de l’apartheid sense saber-ho, mentre era ignorat a la resta del món?

Doncs bé, la resposta és una història tan fantàstica que el fet que siga real gairebé impedia fer-ne una adaptació de ficció i convidava a un plantejament documental amb una estructura propera al drama. I val a dir que el resultat quant al guió i la direcció és impressionant. Des del primer moment, la pel·lícula sembra llavors per anar mantenint l’interès de l’espectador, i recollir els fruits poc a poc amb les successives revelacions. Així, la sensació que es té en veure-la és ben bé màgica, fins al punt que a la sala del cinema es podien escoltar exclamacions involuntàries. I bé, quants documentals coneixeu amb un final com aquest?

Argo
Ben Affleck

Si aquesta pel·lícula ha generat una certa controvèrsia trobe que ha estat pel fet que algunes persones no s’han pogut abstreure al context. Sí, està basada en fets reals (l’anomenada “crisi dels hostatges”) i sí, els islamistes iranians són els dolents i la CIA són els bons. Això és així, i jo entenc potser no és fàcil de pair. Però a la fi, si ho mirem amb els ulls de qui pren les coses tal com venen, el que tenim aquí és una pel·lícula del gènere d’espies d’allò més entretinguda i que no té cap més pretensió ni vol anar més enllà.

Diré més, és tan correcta en la direcció, el guió, les interpretacions o la pròpia ambientació anys setanta, que sobresurt de la resta de la seva mena dels darrers anys. I això la fa una bona candidata per passar una bona estona si allò que us agrada és el cinema clàssic i les històries que ens fan patir allò just. Això i gaudir d’una trama que en certa mesura recorda més a “The Sting” que a “Mission: Impossible”.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *