Lectures a L’Accent: “Astèrix. La Gran Col·lecció: Recuperar els valors d?un clàssic”

Si és cert que la veritable pàtria és la infantesa, llavors podem calibrar la importància que per moltes xiquetes i xiquets ha tingut la lectura de còmic en català. No només per assumir que aquesta era la seva llengua sinó també per  interioritzar la normalitat del seu ús i estranyar l’opinió d’aquells que la volen menystenir. Moltes són les sèries i personatges que podríem esmentar en aquest sentit però, n’hi ha un parell que sens dubte mereixen especial atenció: Astèrix i Obèlix.

Recentment Salvat ha iniciat una nova edició de les seves aventures sota el nom de “Astèrix. La Gran Col·lecció”, de la qual per ara han vist la llum deu àlbums. Aquest títol tan barroc està justificat per la cura que s’ha tingut en la seva producció, que inclou una nova retolació així com una restauració dels traços i els colors. I val a dir que una breu ullada a les precàries edicions antigues ens convencerà que realment feia falta dur a terme aquesta tasca. Estem segurs que qualsevol amant del còmic sabrà valorar-la, així com gaudir d’unes històries amb diverses capes de lectura que conserven tota la seva capacitat de fer-nos somriure i fins i tot riure obertament. Tampoc no descobrirem ara la importància de l’obra de Goscinny i Uderzo. Tant des del punt de vista artístic, com pel que fa a la seva rellevància dins la cultura popular, és de sobres coneguda.

La qüestió serà més bé destriar si Astèrix és encara un còmic que puguem donar a llegir als infants dels nostres dies, tants anys després de la seva publicació original. Segurament que qualsevol xiqueta o xiquet a qui agrade llegir s’ho passarà d’allò més bé amb un àlbum d’Astèrix, malgrat pertànyer a la generació dels anomenats ?nadius digitals?. Però no és això sobre el que hem de reflexionar. Hem de pensar que la lectura a certes edats no és només un entreteniment sinó també una qüestió d’assumpció de valors i una font d’ensenyaments.

Les objeccions que podem posar-li a Astèrix des d’aquest punt de vista són diverses. La més obvia és un masclisme que redueix el paper de les dones a la mínima expressió, això sí, amb notables excepcions. Tot i així, val a dir que no és res comparable al d’altres clàssics francobelgues com Tintin o Els Barrufets. En contrapartida, podem citar diversos aspectes positius, el primer dels quals és la fermesa de les conviccions dels protagonistes i l’humor amb que s’enfronten als problemes, lluny de la retòrica del sacrifici. En tots els àlbums hi traspua una ètica de la resistència festiva que ens sembla molt saludable.

Com sabreu, Astèrix i Obèlix són els herois de l’únic llogaret lliure d’una Gàl·lia ocupada per l’Imperi Romà, i és en aquest context que hi un altre aspecte positiu: les mostres d’amor a la seva terra i d’afirmació de la pròpia identitat front a la imposició. Un comportament que, malgrat allò que diuen alguns, no sembla curar-se al llarg dels seus viatges. Hi ha qui ha volgut interpretar-ho com una mostra del chauvinisme francès però, també podem capgirar-ho fàcilment al nostre favor i treure’n una bona lliçó. El paral·lelisme és ben clar, no us sembla?

Publicat originalment a L’Accent

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *