Per Tutatis!

Aquesta novel·la gràfica deu tenir vora un any però, pels paràmetres de Seth, aquest és el millor moment per ressenyar-la, no us sembla? De què tracta? Doncs intentaré explicar-ho. Sabeu quan algun amic vostre ha llegit un còmic, un llibre, etc que li ha arribat al cor, i llavors tracta de transmetre-vos aquell sentiment? Quan algú que ha entès alguna obra o sintonitzat amb ella de manera especial, us recrea el seu record i significat personal? Pel qui escolta i sap empatitzar (cal saber i voler fer ambdues coses) això comporta un cert moment de comprensió i gaudi. Poc importa si després ens molestem en llegir aquella obra, donat que allò més valuós és el sentiment que ens ha transmés aquella persona. Fins i tot pot ocórrer que si anem a la font quedem decebuts per l’expectativa.

Doncs aquesta és no ben bé la tesi d’aquesta novel·la gràfica, sinó les bases sobre les que s’assenta, que són les pròpies de l’estil de l’autor. Seth no fa una mena de fals documental sobre la gloriosa història del còmic canadenc i del club que va servir per agermanar els seus autors, sinó que rememora les emocions que van viure els protagonistes, i els sentiments que hi van projectar els lectors en aquells còmics. No sé si m’explique. Per exemple, Seth podia haver recreat aquell còmic de la mort de Kao-Kuk sobre el qual parla a un episodi, i haver-lo exposat tal qual. Però segurament seria una lectura sense cap mena d’interès, ingenu i pulp. En canvi, el que fa és exposar vinyetes més o menys connectades d’aquella obra i fer-nos-les veure, per mitjà dels quadres de text, a través dels ulls de qui en guarda un record emotiu.

Cal dir que reeixir en tot això que acabe de comentar no és gens fàcil. Cal molta imaginació, habilitat per fer un guió tan inusual com rodó, capacitat d’evocació en el dibuix i un domini magistral sobre la narració gràfica que et permeta relacionar els diferents elements gràfics i les diverses capes del text. I no només això, també cal seduir el lector, amb canvis de ritme i de perspectiva en la història, i amb un estil visual atractiu per bé que d’inspiració clàssica. I tot això està en mans de ben pocs autors als nostres dies, tots ells independents, que és el mateix que dir veritablement lliures.

Sens dubte Seth és un dels que més brilla en aquest sentit, i la prova és aquesta xicoteta joia en forma de novel·la gràfica. Tot plegat és com una volta de cargol més a l’enfocament que plantejava a “Wimbledon Green”, obra que ell mateix admet que és gairebé una broma (sic). Però es tracta de la volta justa que li feia falta per arribar al refinament d’un gènere propi que podríem anomenar nostàlgia ficció. De fet, ell mateix el va portar a l’excel·lència amb una òptica més intimista a George Sprott, amb la qual va certificar la seva mestria i maduració artística.

PS: Sí, aquesta vegada també apareix el seu amic Chester Brown en un cameo d’allò més recargolat.