Per Tutatis!

Jaime Hernandez és sempre un gran dibuixant però, això no el converteix automàticament en un gran comicaire. Els seus guions, emmarcats al seu ample univers personal, tan bon punt funcionen com un rellotge amb multitud de mecanismes que interactuen, com es converteixen en històries confuses. Com més intimistes i quotidians, més rodons em semblen, i com més fantàstics i punks, més fluixos.

Així, si “Penny Century” em va semblar una autèntica meravella, i “El fantasma de Hoppers” un còmic dispers però notable, en comparació aquest “El retorno de las Ti-girls” m’ha deixat un sabor agre-dolç. És d’aquells que pretenen ser divertits i desenfadats i acaben per tenir massa poca substància per l’entreteniment del públic adult al qual en teoria es dirigeixen.

És clar que el pitjor dels còmics de Jaime Hernandez, que no és aquest, no deixa de ser un bon còmic. Però, no puc evitar pensar que pot aspirar a més, i que de vegades li manca ser un guionista amb més domini del ritme i més ofici en general. El seu costat fantàstic, que és el que treballa en aquesta ocasió, necessita si més no uns minuts més de cocció. Empatitzar amb els seus personatges es fa més difícil quan es mouen en un món de super-heroïnes pulp on tot sembla irreal. El resultat no deixa de ser un exercici formal interessant però només fins a cert punt i a condició de tenir après el gust pel gènere.

Això sí, com comentava al principi, Jaime Hernandez és capaç de tenir-te llegint pàgines i pàgines sense entendre gairebé res només per poder gaudir del seu estil de dibuix. “El retorno de las Ti-girls” no és una excepció en aquest sentit. Estem davant d’una nova lliçó d’elegància quant a la narració gràfica, registres expressius, domini de l’anatomia humana i dinamisme.