Lectures a L’Accent: L’art de volar

La meva crítica publicada en paper i formats digitals a L’Accent:

L’art de volar
Antonio Altarriba, Kim
EDT

Que Paco Camarasa, cap d’Edicions de Ponent, apostés per un projecte com aquest en 2009 no va sorprendre ningú. Al cap i a la fi, sempre ha viscut al marge de les modes. Ara bé, que aconseguís un èxit de crítica i de públic aclaparador fins al punt de poder de vendre’l a les llibreries de barri com un “bestseller” més; això ho hagués endevinat ben poca gent! És amb aquest panorama que ara Joan Navarro, l’editor més actiu en la seva aposta pel català i cap d’EDT (ex-Glénat), decideix publicar-ne una traducció en la nostra llengua de “L’art de volar”. Com de costum, aquesta arriba tard pels afeccionats més acèrrims al món del còmic. En canvi, suposa una oportunitat immillorable d’acostar-se a una bona novel·la gràfica pel gran públic consumidor de cultura catalana.

Certament, en el sentit comercial però també artístic, les comparacions que s’han fet amb el clàssic “Maus” d’Art Spiegelman no podrien ésser més encertades. Ambdós mostren una clara vessant literària i es basen en la memòria històrica i personal. En concret, en la tasca auto-imposada d’un fill que vol deixar constància de la dura peripècia vital d’un pare atrapat per l’atzar històric. En el cas de “L’art de volar”, parlem del segle marcat per la guerra d’Espanya.

El protagonista és un llibertari convençut (bé, de fet hom diria que ja ho era abans de saber de l’existència de l’anarquisme) però, això només condiciona l’òptica del narrador en el sentit de fer-nos entendre la seva manera de veure el món. No es tracta per tant només d’un posicionament purament polític sinó de tota una ètica personal que regeix les seves accions. Es narren fets històrics, sí, però amb molta cura de defugir tres errors comuns: la fredor de l’anàlisi acadèmica, l’actitud reduccionista del pamflet i, el pitjor de tots, la falta de compromís que duu a equiparar víctimes i botxins. Amb tot això “L’art de volar” es planteja com un homenatge pòstum a una persona que mai va viure al món que desitjava, i també com una reflexió sobre els canvis socials ocorreguts des del regnat d’Alfonso XIII fins al de Juan Carlos I.

D’altra banda, l’obra abraça el concepte de novel·la gràfica en la seva totalitat. El contundent guió d’Altarriba no es suma amb el precís dibuix de Kim sinó que es multiplica, tot exigint una lectura atenta. Quant al dibuix, per cert, sorprèn i molt l’habilitat que demostra tenir l’autor de la coneguda sèrie de El Jueves “Martínez el facha”. Tot i que no té un estil especialment atractiu, en llegir el còmic hom se n’adona que aquest encaixa perfectament amb la història. Per suposat, la qualitat de l’ambientació històrica, l’atenció als detalls, així com una narració gràfica cinematogràfica molt treballada marquen la diferència respecte de la tira còmica.

Fos com fos, aquesta novel·la gràfica té la virtut de retratar un personatge anònim d’aquells que mai haurien de caure en l’oblit. Ho fa honestament, amb estima però alhora sense complaença, i és des d’aquesta òptica que encerta. Paga la pena dedicar-li un parell d’hores, i més ara que per fi podem llegir-la en català!

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *