Per Tutatis!

Sense haver-m’ho proposat, vaig trobar en una llibreria aquesta obra clàssica de la ciència ficció i, com que no l’havia llegida al seu moment, no em vaig resistir. I això és doblement estrany per la quantitat d’obres que he llegit del senyor Asimov i també pel fet que en aquell moment anava cercant altra mena de llibre: una guia de viatges! Millor no deixar-me sense vigilància a una llibreria quan tot just he acabat amb la darrera novel·la.

Bé, he de dir que “Jo, robot”, editat en català per Proa, no és el millor que ha escrit Asimov. Però, tot i així aquesta novel·la dels anys cinquanta és allò que sol anomenar-se una obra seminal (ecs!). Està constituïda per un conjunt de relats breus encadenats on es posen les bases no només de l’univers robòtic asimovià, amb les tres conegudes lleis de la robòtica, sinó també del seu estil literari “científic” basat en els raonaments lògics. Per cert, no té res (res de res) a veure amb el mediocre film homònim.

Fos com fos, la lectura és d’allò més recomanable, divertida i trobe que no ha envellit gens. I bé, com en la millor ciència ficció, part de la gràcia consisteix en plantejar qüestions humanes des de l’abstracció d’un futur possible. De totes elles, n’hi ha aquí un parell que són gairebé un paisatge de fons en la bibliografia de l’autor. La primera és la dicotomia entre extinció o imperi galàctic. Ell, com a bon creient en la tecnologia, aposta per ella com la solució de tots els problemes d’una humanitat que no vol parar de créixer. Però, alhora, també com a bon científic, comprèn que en un termini no massa llarg, això només pot significar la formació d’un imperi galàctic, atès que la Terra quedarà esgotada.

[Spoilers!] La segona qüestió de fons és de tipus ètic i reflexiona sobre la tecnologia com a eina del poder i en última instància de la tirania tecnocràtica. En aquest cas, parla de com els robots “tecnòcrates” duen a terme al marge de la voluntat humana allò que creuen que s’ha de fer suposadament pel nostre bé. En aquest sentit, resulta curiós el contrast que fan els primers capítols, on s’aposta pels robots com a éssers moralment superiors gràcies a les lleis de la robòtica, amb els últims, que dibuixen un món gairebé ideal però alhora totalitari.