No obstant això, hi ha aquí molt més, ja que a partir d’aquest conjunt de tècniques tan belles i vàlides com qualsevol altra, que a més l’autor maneja a la perfecció, es desenvolupa una història amb alt contingut social. Es tracta de la memòria de la classe obrera dels anys vuitanta que per dret propi va passar de ser els “xarnegos” als “nous catalans”. En concret, el protagonista és un treballador del tèxtil que, davant una situació de tancament, decideix apropiar-se conjuntament amb els seus companys, de la fàbrica que els dóna de menjar sota la fórmula d’una cooperativa.
Encara que plantejada amb bon humor, el retrat de les misèries per les que passen, dels personatges als quals s’enfronten i en general de les dificultats de l’època resulta d’allò més encertat. Rubén del Rincón sap molt bé de què parla, ja que va ser testimoni infantil d’uns anys que sembla recordar amb afecte. En aquest sentit, no s’oblida de retratar les seves bretolades, que serveixen de contrapunt ideal, ni la solidaritat dels companys i veïns. Però sobretot, posa en valor la voluntat de lluitar i sobreviure així com la importància que per tot això té la cohesió familiar.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!