“La explosión del periodismo”, de Ignacio Ramonet

Tot i que és conegut per la seva militància política i per haver estat impulsor del moviment Attac, no pense que Ignacio Ramonet tingués cap inconvenient en definir-se sobre tot com a periodista. És de la mena de periodistes dels quals n’hi ha ben pocs. Estima la professió, la practica amb un rigor que ell lliga amb l’exercici de la ciutadania i la democràcia ben entesa, i fins i tot en reivindica la seva vessant literària. Això el porta a ser també un notable investigador dels mitjans de comunicació social, i al fet d’haver-se interessat en aquest llibre per l’impacte que les noves tecnologies han tingut, estan tenint i tindran sobre l’ecosistema periodístic.

Com de costum en els llibres de Ramonet, la minuciositat de l’anàlisi i el recull de fonts acreditades és la norma. La dissecció es fa amb la major objectivitat, sense prejudicis ni una tesi establerta que cal afirmar cercant els fets que la confirmen, però sense perdre mai de vista les seves posicions ètiques. Així, tracta de fer una radiografia de la premsa mundial actual, des de la crisi dels grans diaris en paper, la precarització de la feina, la irrupció de Wikileaks (a qui dedica els capítols més vius) o els blocs, passant per les noves fórmules col·laboratives. Tot això escrit de manera molt amena i amb molta humilitat, tal com és el seu estil.

Per suposat, alguns han trobat a faltar que aporte solucions immediates. Però, no és aquest l’objectiu del llibre, que malgrat el seu marcat enfocament de divulgació científica, trobe destinat sobre tot als qui interesse veritablement el tema. Això sí, es deixen apuntades algunes eixides, tant des del punt de vista de la tasca social encomanada al periodisme, que Ramonet qualifica de contrapoder, com des de la qüestió econòmica pràctica. En aquest sentit, aposta per la construcció d’un “cinqué poder” (front al fracàs del tradicional “quart poder”), recolzat socialment i amb capacitat per produir textos crítics, reflexius i de qualitat periodística (front a la sobreabundància de la banalitat). Una aposta que, d’altra banda fa anys que empeny amb la direcció de “Le Monde Diplomatique”.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *