Per al seva banda, El gusto del cloro (Diábolo), amb un guió poc més que esbossat, posa tot el pes en allò visual i sentimental. S’agafa al llenguatge del còmic, a la plàstica del dibuix, al color i l’anatomia humana, per transmetre sensacions que fan evolucionar una història d’amor curiosa. Una petita joia per amants de l’art seqüencial tal qual és.
I per fi, i en paràmetres totalment diferents, All Star Superman (Planeta DeAgostini), un volum recomanat abastament com l’obra mestra que li calia al personatge. No obstant això, a mi m’ha semblat un nou fangar auto-referencial només habitable per afeccionats de llarga trajectòria. És tan tendre, emotiu i bellament dibuixat com sovint absurd i radicalment pulp. En definitiva, que no és per lectors com jo, d’aquells que poden comptar amb els dits d’una mà les obres que han llegit de l’home d’acer, i que segurament només recorden amb estima aquelles que va signar Alan Moore.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!