Per Tutatis!

Charles Berberian
La Cúpula

Aquest és un tebeo en la millor accepció que d’aquest terme (ben recuperable pel català) entenem a casa nostra, excepte pel fet evident que està dirigit a un públic adult. Amb això vull dir que té la suficient dosi d’ingeni i destresa artística com per ser entretingut, i que aquesta és la seva principal funció.

Bàsicament, recull algunes il·lustracions i un bon grapat d’històries curtes, deliris de melòman on l’autor es converteix en protagonista i es concedeix el gust de xerrar amb el seus ídols. Entre aquests hi ha Mick Jagger, David Bowie, Elton John, John Lennon o Phil Collins, així com d’altres llocs comuns del que socialment s’entén per bon gust musical, mesclats amb alguns altres no tan comuns i un xic més desconeguts. Les anècdotes són les típiques històries de melòmans que, al igual que passa amb les de cinèfils, sovint tenen més de mitomania que d’altra cosa.

En general, l’estil característic de Berberian marca el to d’una obra que podem definir com estranyament quotidiana, espontània, distesa i que traspua bonhomia pels quatre cantons, jo diria que fins i tot en excés. Tot plegat es conjumina en quelcom que els afeccionats al còmic francés identificaran com a inequívocament “berberianesc”, i en aquest sentit recomanable. Compleix el seu objectiu d’entretenir-nos i amb això n’hi ha prou, tot i que en el meu cas no ha aconseguit entusiasmar-me. Potser és que no coincidisc del tot en els seus gustos musicals.

Segurament si algú ha de gaudir veritablement aquest “Juke Box” són aquells melòmans que comparteixen generació amb l’autor (nascut en 1959), i per tant segurament també els gustos musicals. Això independentment de si llegeixen habitualment còmic o no, cosa que supose que és molt de francesos, això de fer còmic per gent corrent.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!