Per Tutatis!

“Cielos Radiantes” ens retorna el bo i millor del mestre Jiro Taniguchi, que trepitja de nou el terreny per on es mou millor. Es tracta d’una novel·la gràfica d’altíssim nivell i de forta càrrega emocional que té la desgràcia de tenir un títol incert i una coberta que indueix a la confusió (sembla una mena de “Karate kid” del motocross!). Bé, ja sabem que no s’ha de jutjar els llibres per la coberta.

La història comença quan un pare de família té un accident de trànsit en xocar la seva furgoneta d’empresa amb la moto d’un jove. Pocs dies després, la seva consciència (la seva ànima, vaja) desperta en el cos d’aquest mateix jove essent el seu propi cos donat per mort. A partir d’aquí es desenvolupa una història d’esperits a l’estil japonès, on ja se sap que els fantasmes poden ser la cosa més corrent, no necessàriament font d’horror sinó més bé d’elevació espiritual. Poc a poc descobrirem la vida del protagonista, dut al límit de les seves forces a causa de l’explotació laboral i la falta d’ètica de la seva empresa. Es tracta d’un enfocament social poc habitual en aquest autor però molt ben portat, ja que fuig del tòpic segons el qual el personatges estan obsessionats per la feina i en carrega les culpes a l’empresa.

Així mateix, també coneixerem les circumstàncies del jove que li ha “cedit” el cos, el qual no acaba d’encaixar a casa seva. El contrast entre un que no pot gaudir de la seva vida familiar i l’altre que no vol, és un dels principals punts d’interès de l’obra. Com de costum, tot això va lligat amb una gran feina d’aprofundiment en la psicologia dels personatges construïda a partir de la seva memòria i els seus pensaments íntims. Sobre tot parle dels protagonistes, ja que la resta estan menys treballats. En això demostra Taniguchi la seva intel·ligència ja que sap perfectament què pot abraçar i què no donada la llargària de l’obra que està duent a terme.

En aquest sentit cal reconèixer que el guió funciona en totes les seves parts com un rellotge. Ni li sobra ni li manca res, i hom no troba ben bé on deturar la lectura, de tan intensa i rodona com es fa. Per suposat, a tot això contribueix una narració gràfica amb un estil ben conegut pels amants de l’art seqüencial. A mig camí entre el llenguatge del manga clàssic i el del còmic europeu, Taniguchi redacta amb dibuixos amb una enorme elegància, amb atenció a l’actuació dels personatges (que semblen actors a l’igual que passa amb Tezuka) i amb gran efectivitat narrativa en la composició de les pàgines i les relacions entre vinyetes.

Tot plegat fa de “Cielos Radiantes” una novel·la gràfica excel·lent, una història que aprofita els esquemes del gènere japonès de fantasmes per reflexionar sobre els grans temes de la literatura i de l’art: el temps, l’amor i la mort. I ho fa molt bé, sense cap pretensió excessiva ni barroquisme, com la cosa més natural del món i fent-nos gaudir de la lectura pàgina a pàgina. I en tot això podem reconèixer de nou el geni de Taniguchi.