Per Tutatis!

“El miedo es ruin. Sella las bocas y mata la dignidad. A su sombra solo florece la cobardía.”

A aquestes alçades trobe que deuria de ser innecessari recomanar una obra de Carlos Giménez però, igualment ho faré. I la raó és que “36-39. Malos Tiempos” m’ha semblat una de les seves millors aportacions, cosa que per cert no era gens fàcil. El present recull publicat per Random House Mondadori inclou els quatre àlbums editats per Glénat, dels quals, tot siga dit, el primer és el més fluix. Després l’obra va agafant cos i la tensió emocional arriba al nivell dels grans clàssics de la novel·la gràfica.

S’ha de reconèixer que llegir-ho tot d’una sola vegada produeix una certa angoixa per l’acumulació de les desventures dels personatges que haurem de suportar. Tot i així, la lectura està molt ben lligada gràcies a la utilització d’episodis curts, cadascun dels quals conta una anècdota o un aspecte de la terrible vida quotidiana d’aquells anys a Madrid. Es construeix així per acumulació, essent el resultat un mosaic que enllaça amb les obres més compromeses del mestre Giménez. I compte, quan dic compromés em referisc a una doble vessant artística i política que aquest autor exemplifica com pocs. Com molt bé diu ell mateix al pròleg, ha encarat aquest còmic des de l’objectivitat però no des de la imparcialitat.

És una posició que clarament a l’Estat Espanyol no és políticament correcta. És que potser és raonable tractar igualment els feixistes i els republicans només pel fet que aquests últims també van cometre crims? És això just o equitatiu? Giménez creu que no i sap raonar-ho amb intel·ligència, i en això té el meu reconeixement. La seva visió del conflicte, de les misèries morals que la guerra va dur per tothom em sembla més que encertada i concorda amb la dels moviments socials per la recuperació de la Memòria Històrica, concepte aquest que vol dir exactament “veritat, justícia i reparació” i no la falsa concòrdia de les lleis de punt i final de la Transició.

D’altra banda, Giménez té també una vessant d’autor compromés amb el medi artístic en que treballa, cosa que ha pogut demostrar abastament a llarg de la seva trajectòria de comicaire. Reconec que el seu estil de dibuix em sembla “antic” (no ho podria raonar) però, la seva mestria en tots els aspectes, des del guió fins la narració i l’expressió gràfica, és evident. Per treure’s el barret de nou, cap sorpresa. Per suposat, això no serviria de res sense la força d’una història que sovint creiem coneguda però que de fet no ho és tant. Aquí el que trobarem serà un anecdotari d’allò que, de mica en mica, omple la pica. Són els detalls mitjançant els quals solem comprendre les coses des d’un punt de vista humà i que als llibres d’història, oficialistes o crítics, ens solen escamotejar. Són els detalls que Giménez coneix de sobres del seu Madrid i que ha sabut recollir i articular gràcies a una feina de documentació notable.

Aquesta atenció a la gent corrent, als caràcters que es podien trobar als barris, i als seus esquemes psicològics és on cristal·litza el doble compromís de l’autor, amb el còmic i amb l’esquerra, i alhora allò que converteix “36-39. Malos Tiempos” en una obra de lectura obligada per qualsevol amant del còmic. Enteneu-me bé: és terriblement interessant però és també sobre tot una lectura de plaer literari.