Per Tutatis!

Novel·la gràfica i cultura dispersa

20 de setembre de 2011
0 comentaris

Apunts sobre una relectura de “Nosaltres, els valencians”, de Joan Fuster

Quan vaig llegir per primera vegada “Nosaltres, els valencians”, essent estudiant de batxillerat als anys noranta, em va semblar un llibre terriblement actual en molts sentits. Ho segueix essent en el fons però, la relectura d’aquest llibre escrit en 1962 em confirma allò que sospitava. La globalització i la televisió han jugat en contra de la cultura catalana al País Valencià més dur del que llavors es podia pensar. El llibre, vàlid igualment en molts aspectes, ignora la situació de minoria cada dia més minoritària en que avui ens movem els valencians (els valencians-catalans en la terminologia fusteriana) a casa nostra. La televisió ha aconseguit el que “ni l’escola ni l’Església, ni cap altre instrument de despersonalització” havien aconseguit. Ignora també Fuster, d’altra banda, el bé que va fer l’extensió de TV3 arreu del País Valencià, així com l’efecte d’una internet que ara per ara es manté neutral i que ha obert un nou espai per la cultura catalana i el retrobament entre els seus territoris. El domini .cat és possiblement una fita que Fuster hagués celebrat amb el millor bourbon.Fuster resulta encara avui refrescant en el seu repàs històric, tan antidogmàtic per uns com per altres. Empeny aquell sentiment d’estima per la terra que tenim molts cap a la modernitat i ens obliga a estar atents, a no creure en herois, en tòpics regionals ni en mites romàntics. Aquesta posició suposa una de les seves aportacions més valuoses, sens dubte. Gairebé podríem interpretar-la des d’un internacionalisme ben entés que té el poble com a protagonista. Així, el repàs de les diverses contradiccions històriques, des de la Conquesta fins a la fi de la II República, sembla indicar que només el poble “baix” hereu del català i aquells que n’han assimilat la seva cultura, són i han volgut ser el País Valencià. Ni aristòcrates, ni majoritàriament les diverses burgesies, ni tampoc el poble “baix” de les zones d’origen aragonès, castellà, murcià, ni per suposat els moriscos al seu moment, ho han volgut ni ho volen ara.

Això ens porta al repàs nacional, on sosté la coneguda tesi dualista. Per fuster, d’una banda hi ha els valencians-catalans que són els “valencians” per definició i es reconeixen en aquest genèric, i de l’altra hi ha els valencians-castellans (castellans, aragonesos, murcians), bé hereus del temps de la Conquesta o bé incorporats per l’artificial divisió provincial del s.XIX (casos de Villena o Requena), que resten al marge d’aquesta adscripció identitària per voluntat pròpia. Ara bé, als nostres dies hauríem d’afegir un tercer grup, fruit del procés autonòmic i de castellanització televisiva, que podríem anomenar els “valencians-excatalans”. El formarien els fills dels valencians-catalans, que tot i haver perdut la seva llengua no són assimilables a la identitat i la cultura de la “València castellana”. Més aviat semblen acostar-se a la uniformització madrilenya cada dia més nord-americanitzada, una mena de versió provinciana de la globalització cultural que afecta a tot el món. En aquest sentit, es pot entendre que, si no ells, els seus fills seran del tot nacionalment “exvalencians” quan, lluny ja de parlar català, deixen també de voler ni tan sols entendre’l.

D’altra banda, la reflexió que fa Fuster quant a l’economia predominantment agrària del País Valencià, i la prosperitat que això comporta, no pot estar més desfasada. Sense tenir les xifres a la mà, és evident que l’actual panorama és molt diferent al que descriu el llibre. Als nostres dies, la terra és majoritàriament font de misèria, i la ruïna del camp encara ha estat seguida per la lenta però imparable decadència de la indústria tradicional. El turisme i la construcció s’ho han endut tot, i amb ells s’ha estès una corrupció generalitzada amb unes conseqüències socials que encara no imaginem. Al camp, els efectes del capitalisme financer fan que, al contrari del que es diu al llibre, el minifundisme siga, ara sí, una maledicció. L’esplendor de la taronja que va deixar un significatiu testimoni decoratiu a la monumental Estació del Nord, és gairebé història passada.

Fos com fos, de totes les anàlisis, segueix essent la relativa al provincianisme i els provincialismes la més indiscutible, encertada i persistent. Podria haver estat escrita ahir mateix, tal és la seva trista vigència. Fins i tot les darreres generacions de valencians, educades en el castellanisme més complet, són incapaces pel que he pogut observar, de deslliurar-se de l'”estrabisme moral” que comenta Fuster. És a dir, no poden deixar de mirar al centre, a Madrid, i de practicar el mimetisme més ingenu mentre, alhora, són incapaces d’assimilar-se del tot. Això genera una frustració que és, per suposat, el que sustenta encara avui un sentiment de “valencianitat” de pa sucat amb oli que és més nociu encara que el castellanisme descarat. A sobre, aquesta actitud és encara més patètica als nostres dies que en el moment en que Fuster va escriure el llibre, ja que cada dia sembla més evident el veritable paper d’obedient ciutat de províncies que té Madrid en el context de la Unió Europea.

Finalment, front als reptes als que s’enfrontava i encara s’enfronta el poble valencià, Fuster oposa dues reflexions. Primerament, la seva interpretació del famós “eiximpli de la mata de jonc” del cronista Ramon Muntaner: “La idea de Països Catalans és alguna cosa més que una flatulència romàntica, com algú podria creure. (…) És l’únic camí que ens queda, si volem subsistir com a poble: valencians, catalans i balears.” I uns capítols més tard, afegeix: “No crec en els miracles polítics, però sí que crec en l’eficàcia d’una o d’unes poques persones sagaces, quan les circumstàncies son propícies. (…) Un bon polític, hàbil i convincent, hauria arrossegat el poble valencià a un destí més digne”. Aquests dos eixos han inspirat moltes actuacions polítiques però, està clar que per ara sense resultats definitius. O bé no hem tornat a tenir un moment propici, o bé ens ha sobrat dogmatisme i ens ha mancat intel·ligència política, o les dues coses!

Un últim comentari. No per més coneguda deixa de sorprendre la fabulosa erudició de Joan Fuster. La seva capacitat de citació és immensa i sempre troba autors i obres de les èpoques més diverses per reforçar els seus arguments. Entenc que per un bibliòfil com ell, el criteri d’autoritat adquirisca un valor suprem però, de tota manera, recorde que ja en la primera lectura que vaig fer fa tants anys d’aquest llibre, em va resultar dubtosa la validesa del procediment basat sovint en les cites significatives. Es tracta, això sí, d’un pecat menor, atès que ens referim a un llibre d’assaig que cerca la reflexió, que està construït en última instància amb raonaments lògics, i que hi deixa apuntada una feina que haurien de completar, segons el mateix autor, historiadors i sociòlegs. En tot cas, una cosa queda ben clara: segueix essent un veritable plaer llegir i rellegir “Nosaltres, els valencians”.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!