Per Tutatis!
Novel·la gràfica i cultura dispersa
Lectures: Hoy es el último día del resto de tu vida
La Cúpula.
A poc que una autora siga competent i tinga alguna cosa que contar que pague la pena ser contada, una autobiografia es pot convertir en una obra apassionant. La força que li dóna la veritat dels fets, contats de manera més o menys literària, fa bona part de la feina. L’altra part, la d’aportar coherència i un enfocament propi i si pot ser reflexiu, l’ha de fer l’autora. I és aquí on Ulli Lust aconsegueix marcar una diferència que li ha valgut un bon grapat de premis.
La seva història arrenca en l’ambient punk de la seva joventut a Viena, completament naïf, i segueix amb una fugida cap a Itàlia que l’anirà submergint, com més cap al sud va, en un ambient on el masclisme de les nostres societats arriba al seu paroxisme. Les drogues, la fam o la màfia seran la menor de les preocupacions de la protagonista en la seva lluita per aconseguir un veritable alliberament personal i sexual. La veu pròpia de l’autora despulla la seva ànima i ens l’ofereix en totes les seves contradiccions, mancances i virtuts. Però, per sobre de tot posa en valor el respecte que es té a si mateixa, com ànima lliure i especialment com a dona, un fet que arrodoneix el relat i li atorga profunditat. Malgrat els tòpics, les històries de dones contades per dones encara fan molta falta ja que és molta la feina que queda per fer en la lluita contra la discriminació sexual.
Però, no és aquesta una obra pamfletària, al contrari, doncs es diria que més bé fuig dels tòpics. A més, Ulli Lust és capaç de desenvolupar la història amb molta habilitat i sense excedir mai les seves capacitats tècniques. Així, tria una quadrícula gairebé regular de vinyetes que li perment marcar un bon ritme i centrar-se en l’acció. De fet és la seva peripècia, amb els petits detalls que pertoquen, el que serveix de fil conductor d’aquesta novel·la gràfica. Sempre estan passant coses i són poques les pàgines on ens deixa respirar. Així, la reflexió neix per acumulació de tot allò que anem llegint, i es condensa en unes poques vinyetes oníriques i algunes caixes de text.
Personalment, aquest plantejament del guió i la narració gràfica em sembla tot un encert. En conjunt, tot i el número de pàgines, Ulli Lust és capaç d’implicar-nos i de mantenir-nos enganxats fins el final en aquesta història de descens als inferns. No és una obra innovadora en cap sentit però té tot allò que una bona novel·la gràfica ha de tenir, més enllà de virtuosismes tècnics: capacitat de commoure’ns. Definitivament, es mereix tots els premis que ha rebut.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Ayer me la leí por fin.
Muy buena.
Ya sé que es injusto comparar pero me ha gustado mucho más que otras grandes novelas gráficas autobiográficas, Persopolis y Epiléctico. Al menos me parece que consigue usar mejor el lenguaje del cómic que las otras. Posiblemente David B. dibuje mejor pero tengo la sensación, hace tiempo que no repaso el Epiléptico y puedo estar confundido, que Ulli Lust es más consciente de las relaciones entre viñetas y es mejor narradora.
P.D.: Lo de “El títol del comentari es obligatori.” me toca los estepaya.