The social network, de David Fincher

Des que vaig veure “Zodiac” les pel·lícules de David Fincher tendeixen a decebre’m, i això que ja sé que anar al cinema amb una expectativa alta sol ser un error. Així, no és estrany que la seva última creació, “The social network” m’haja decebut, i més tenint en compte la publicitat pomposa que se n’ha fet. No diré que és dolenta, que no ho és però, té moltes coses criticables que bàsicament es poden resumir en una paraula: televisió[1]. Tan el guió com la realització m’han semblat això mateix, televisius. Amb uns diàlegs que no deixen respirar (ni pensar) a l’espectador i una direcció de plans curts, la sensació que hagués guanyat veient-la al sofà de casa meva és difícil de contenir. I no precisament pel fet de ser un film humil, que no ho és ni de lluny. Reconec, això sí, que dins aquests paràmetres la seva tècnica és excel·lent. I què?

Bàsicament el film pateix d’una falta de posicionament clar davant uns personatges que paradoxalment es retraten com el pitjor de la societat. De fet diria que són l’encarnació del capitalisme salvatge actual, que no bada en destruir el món si cal per aconseguir més i més diners, més benefici, més creixement. Així, l’inventor de Napster fa gala del seu cinisme en haver enfonsat el negoci discogràfic no per idealisme sinó per pur egoisme. A banda, tampoc cal oblidar el masclisme brutal que es respira al llarg de tot el metratge i que impregna el seu món. Com deia, al igual que en la televisió[1], s’exposen els patiments del cínic per tal d’humanitzar-lo i fer-ne una exaltació implícita. I és clar, d’aquesta anti-ètica sorgeix una estètica de l’espectacle publicitari que només deixa espai per l’admiració del “vencedor”, que no és altre que l’únic supervivent.

Podeu tractar-me de primmirat si voleu però, trobe que la trampa de “cadascú pot treure les seves conclusions” és això mateix, una trampa. En aquesta mena de pel·lícules sempre hi ha qui troba lloança on algú altre veu crítica feroç, és així. I la raó és que es fa un judici del protagonista (al princpi i al final del film) únicament a nivell personal. El discurs de la pel·lícula no va més enllà, no es mulla, i passa de puntetes sobre gran quantitat de temes que deixa apuntats. Una llàstima.

[1] Disculpeu la generallització sobre la televisió, supose que ja m’enteneu.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *