Capitalism: A Love Story, de Michael Moore

A aquetes alçades supose que no caldrà presentar Michael Moore ni el seu estil de documental, i de segur que sabeu si us agrada o no. Bàsicament el que fa són pamflets, de qualitat extraordinària però, pamflets. No m’enteneu malament, no tinc res contra aquest gènere (el pamfletari, vull dir) però quan hom veu una pel·lícula seva no la pot interpretar amb el rigor que potser necessitarien segons quins temes. Estan pensades per això que se’n diu “el gran públic” i el seu llenguatge s’adequa, per tant, al de la televisió més comercial. Potser direu que són tendenciosos o basats en l’anècdota però, si d’una cosa no en tinc cap dubte és que fan falta, molta falta. Només per parlar dels temes que tracta i fer-ho amb la distribució que ha aconseguit ja mereix el meu respecte.

Quant a “Capitalism: A Love Story“, he de dir que no és el millor que ha fet, no com la seva anterior pel·lícula, “Sicko”, que hauria de projectar-se a tots els centres educatius d’Europa. En fi, en aquesta darrera, el que tracta és de jutjar moralment i pràctica el sistema capitalista arrel de l’atzucac de la crisi financera i les seves conseqüències. El capitalisme és l’oposat de la democràcia, no la necessita i s’està desfent d’ella. És el mal, vaja, vet aquí la seva tesi. A partir d’aquí, el guió funciona per acumulació, i va des d’allò menut, els drames personals, fins a la desfeta de tot un país. Com de costum, el ritme i certs tocs d’humor negre converteixen el resultat en quelcom d’allò més entretingut, i trobe que acompleix el seu objectiu de fer reflexionar el públic.  Si teniu ocasió de veure-la, us aconselle de fer-ho.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *