Per Tutatis!

Antonio Altarriba, Kim
Edicions de Ponent

M’ho venien advertint però no m’ho volia creure: “El arte de volar” és el “Maus” de la historieta feta en espanyol. És un bon titular, no hi ha dubte, i una temptació massa gran no entrar a comparar aquestes dues obres tot i que, com és sabut, les comparacions són odioses. De tota manera, sí és cert que ambdós es basen en la memòria, en la tasca autoimposada d’un fill que vol deixar constància de la dura peripècia vital d’un pare atrapat per l’atzar històric. Però, sobre tot, si s’assemblen en alguna cosa, és en la dimensió literària de l’obra, i en aquest sentit fins i tot diria que Altarriba sap transmetre millor la vivència íntima de son pare.

Així, el guió aconsegueix un equilibri entre allò personal i els fets històrics que dóna gran rellevància al conjunt. El protagonista és un llibertari convençut (i fins i tot hom diria que ja ho era abans de saber de l’existència de la ideologia anarquista) però això condiciona l’òptica del narrador únicament en el sentit de fer-nos entendre la seva manera de veure el món. Es narren fets històrics, sí, però s’aconsegueix defugir tres errors comuns: la fredor analítica de l’historiador, l’actitud reduccionista del pamflet i, el pitjor de tots, la falta de compromís que sovint duu a equiparar víctimes i botxins. Per sobre de tot, “El arte de volar” es planteja com un homenatge pòstum a una persona que mai va viure al món que desitjava, i també com una reflexió sobre els canvis socials ocorreguts des de la monarquia de Alfonso XIII fins la de Juan Carlos I. Fos com fos, s’abraça el concepte de “novel·la gràfica” en tot el seu conjunt i es busca la implicació d’un lector madur. Efectivament, no es tracta d’un còmic d’entreteniment sense més ni més sinó d’una història feta amb molta cura i també val a dir que molt d’ofici.

Quant al dibuix de Kim, he de reconeixer que la impressió en fullejar-lo no va ser molt positiva. El seu estil no és allò que se’n diu atractiu, cosa que sovint sembla un pecat quan es parla de còmic. En canvi, segons avança la lectura, hom se n’adona que l’autor de la coneguda sèrie de El Jueves “Martinez el facha”, és l’home que calia per aquesta feina. Com a narrador demostra una habilitat insospitada i és capaç de donar el contrapunt just a uns textos que sovint són extensos. A més, l’atmosfera general que aconsegueix i l’atenció al detall que demostra fan que ens endinsem en la història per complet. De fet, per saber com de bo és el dibuix, en el sentit que ha de ser-ho pel llenguatge del còmic, tan sols cal llegir les parts amb menys text o mudes i observar la seva capacitat evocadora.

En fi, que sí, era cert, “El arte de volar” és una novel·a gràfica amb tots els ets i uts com poques vegades origina el còmic en espanyol. Té les seves arrels estètiques clavades en la tradició del còmic més underground però mira molt més enllà, tan enllà que farà obrir els ulls als qui encara pensen que això de “novel·la gràfica” és un terme exagerat. Aquesta obra demana lectors adults i no tant afeccionats al grafisme, i espere que els puga trobar. A sobre, té la virtut de retratar un personatge dels que mai haurien de caure en l’oblit però que sovint pateixen de tot el contrari. Em trec el barret.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!