Sicko, de Michael Moore

Aquesta pel·lícula, vista des d’aquí, es podria resumir així: quan veges les barbes del teu veí cremar, posa les teves a remullar. Michael Moore fa propaganda en el bon sentit de la paraula, i com a tal l’hem de prendre. Es tracta d’un altre documental dels seus, amb arguments com a punys i amb les típiques tàctiques de seducció audiovisual.

Voleu saber com és viure en un país on les empreses dels segurs mèdics gasten més en advocats que en atendre pacients? Voleu saber què vol dir arruïnar-se per culpa d’una malaltia, o fins i tot morir per no poder pagar la cura? En altres paraules, voleu saber quines són les últimes conseqüències a les quals en porta la sanitat privatitzada? Doncs aleshores, veieu aquest film. Com de costum en Michael Moore, li sobra sentimentalisme i li falta argumentació de fons. Això té la virtut de poder acostar-se a les veritables conseqüències que té el tema tractat per les persones corrents, la gent que s’ho troba sense més ni més. Tracta de moure aquesta gent cap a la reflexió crítica però, no hauria estat malament parlar menys dels sistemes sanitaris anglès, francès i cubà i més de, per exemple, de l’Acord General de Comerç de Serveis (AGCS, recolzat aquí pel PSOE i el PP) del OMC (Organització Mundial del Comerç) i que compromet els estats amb la privatització dels serveis públics.

En tot cas, encara que només siga per saber valorar el que tenim, és a dir l’atenció sanitària pública universal, paga la pena molt de veure Sicko. Deurien posar-la a les escoles.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *