Per Tutatis!

Watchmen, de Zack Snyder

Pensava que en acabar la pel·lícula m’agenollaria i xisclaria la famosa cita del final de Planet of the apes: “Oh my God. They finally really did it. You Maniacs! You blew it up! Damn you! God damn you all to hell!“. Però no, al final ha resultat que la pel·lícula tampoc és tan horrorosa. No espereu cap objectivitat per la meva banda, sóc massa fan del Watchmen d’Alan Moore. Això sí, us diré que fent-ne abstracció el film m’ha semblat avorrit i només m’ha interessat la direcció artística, bastant bona al meu entendre. És una bona adaptació? Doncs no, evidentment. Qualsevol amant dels còmics que haja llegit l’obra original (no deixa de ser una redundància) sabrà que és inadaptable pel simple fet que es tracta d’un còmic que vol ser això mateix. No estem parlant d’una història que es puga trasladar a altre mitjà sinó que possiblement el major mèrit d’Alan Moore (sí, i Dave Gibbbons al dibuix) va ser crear una obra intrínsecament lligada a aquesta forma d’expressió artística. De tota manera, posats a adaptar el contingut, també era ben sabut que definitivament no cabia en una pel·lícula, en tot cas en una sèrie de televisió tal i com ja va dir Terry Gilliam.

Fetes aquestes consideracions, el resultat és obvi. Watchmen, la pel·lícula de Zack Snyder, adapta allò més superficial i secundari del còmic d’Alan Moore. I per això mateix resulta un film que no emociona. Després podem parlar de la realització publicitària o de la banda sonora com a elements que no ajuden al resultat, però tampoc importa massa quan falla en allò essencial. És fluixa com a aventureta i gairebé no té cap tesi. El millor, en tot cas, és la direcció artística en general i els títols de crèdit inicials en particular, una seqüència netament publicitària que serveix per posar-nos en antecedents. I el pitjor, la simple existència d’aquesta pel·lícula que ara ens farà dir això de el còmic de Watchmen, en comptes de simplement Watchmen, per evitar la confusió. És una llàstima que aquesta pel·lícula mediocre haja tingut més publicitat en una setmana que el còmic en gairebé trenta anys. Ja n’hi ha prou, deixeu Alan Moore en pau!

The Wrestler, Darren Aronofsky

No pensava que Aronofsky pogués parir a aquestes altures una pel·lícula tan senzilla i rodona com aquesta. Francament, pensava que ens faria patir molt més. Però no, aquí el tenim és una història tan vella com el món que funciona com el primer dia. Tampoc diré que és una obra mestra doncs sospite que el seu èxit prové en part del sentimentalisme més tou. En tot cas, després d’haver-la digerit un se n’adona dels seus encerts de direcció (genial l’ús del punt de vista), de la bona col·lecció d’escenes quotidianes senzillament memorables que té, i d’un final tan impagable i bonic com inusual. Un cop més es demostra que la decadència i la mugre pot donar molt de joc en bones mans. Per cert, poder sentir Balls to the wall, de Accept, a tota castanya al cinema també és un al·licient…

20th Century Boys, de Yukihiko Tsutsumi

Un poc per sorpresa i a traïció vaig veure aquesta primera part de l’adaptació del manga de Naoki Urasawa a la VI Muestra Scifi de Cine Fantástico a Madrid. Tot i la seva durada de 142 minuts podríem dir que adapta tan sols el 33% del contingut d’un manga famós per la seva complicació i el seu gran nombre de personatges. En conjunt és una pel·lícula que funciona més o menys, amb les estridències habituals del cinema japonès, es deixa veure i és entretinguda. El millor per mi ha estat el càsting (per les expressions que sentia del públic a la sala no sóc l’únic que ho pensa) donada l’evident similitud dels personatges. El pitjor, que no té la intensitat del manga i és més divertida que aterridora. Tot i així serveix per passar una bona estona.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!