Per Tutatis!
Novel·la gràfica i cultura dispersa
Possiblement a estes altures ja haureu llegit moltes coses bones sobre The Dark Knight. El seu director Christopher Nolan ja va signar una de les pel·lícules més sorprenents d’aquesta dècada, Memento, i després encara una altra també torbadora, tot i que no tant sorprenent, Insomnia. Ho dic perquè la seva vocació d’autor era ben clara abans d’emprendre la rehabilitació d’un cadàver cinematogràfic anomenat Batman amb Batman Beggins. Llavors va fer seu el personatge en una notable pel·lícula que per primera vegada se’l prenia seriosament. La jugada li va eixir francament bé. Però, el més important és que va deixar les peces col·locades pel que hauria de venir després.
The Dark Knight no és la millor pel·lícula de super-herois mai realitzada (potser fora X-Men 2) per la senzilla raó que, com tota gran obra, és capaç de transcendir el gènere. És, això segur, un film corprenedor i amb molt de contingut. Desconec la raó per la qual a Hollywood es segueixen comprant drets d’obres que no pensen adaptar doncs, com sabreu, no estem davant d’una adaptació del còmic de Frank Miller. Cap problema per la meva banda. En tot cas sí segueix l’aportació d’un altre gran autor que va treballar pel personatge, doncs planteja la tesi explicada per Alan Moore a The Killing Joke i és capaç de desenvolupar-la fins el límit.
Fos com fos, The Dark Knight té un excel·lent guió, sorprèn i enganxa des del primer minut i segueix augmentant la tensió argumental com si es tractés d’una olla a pressió. L’espectador respirarà alleujat a meitat de la pel·lícula, quan sembla hauria acabat si fos una història corrent. Però aquesta no ho és, i en realitat és en aquell punt quan comença el millor. Personalment he patit (gaudit) molt veient-la, doncs no he pogut evitar implicar-me completament. I part de la culpa d’aquest efecte la té un dels personatges dolents amb més entitat que he vist en molts anys. El Joker destil·lat per Nolan és pervers, fa por, és el mal encarnat, la follia sense sentit, el caos i tot allò que és moralment menyspreable. I sí, és cert el que diuen, Heath Ledger està immens, impressionant, un autèntic monstre del cel·luloide capaç de donar la rèplica tot sol al triangle Batman/Gordon/Dent i portar la pel·lícula al seu macabre nivell. I això que tota la resta del repartiment també està francament bé (gràcies pel relleu, Maggie Gyllenhaal).
Per cert, he pogut veure-la en versió original i una vegada més he de recomanar-ho. Tan sols escoltar el doblatge del tràiler ja m’ha semblat horrorós, i és una llàstima haver de malbaratar actuació i text original per una lleugera comoditat. Sospite que The Dark Knight donarà per molt més i serà una fita a la Història del cinema. Temps al temps però a mi m’ha semblat fascinant. Us recomane vivament que aneu a veure-la al cinema mentre encara sou a temps.
[Llegiu la crítica al bloc de Meo Quidem Animo]
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Veig que fas una pausa de les vacances blocaires per dir la teva de The Dark Knight i em sembla fantàstic! Jo també he quedat encantat amb la versió original i el gran paper de Heath Ledger. El llistó és altíssim!
Merci per l’enllaç! 😀