Wolf gang
Deixa un comentari
Simfonia poca-solta
El petit gran Mozart,
deliri genial de l’art musical,
deixa l’auditori astorat,
admirat, estupefacte,
d’èxtasi mig desmaiat,
gairebé liqüefacte.
Perdut al pati de butaques,
veig el verdet que m’ataca:
aquesta allau de prodigi artístic,
celestial, gairebé místic
de l’insigne músic maçó
m’aclapara.
Què puc fer, si no,
jo que encara ara
sóc a la primera lliçó?
Què ha passat? Què ha fallat?
Què feia jo al cinquanta-nou?
Potser no m’hi he fet prou,
o tinc el talent empenyorat
en obscures hipoteques…
El Mestre enfila notes al pentagrama
quasi a raig, amb massa gràcia
i tot, per als seus alumnes badocs,
que cacen mosques a classe,
al pati i a la biblioteca.
Estem cansats del piano,
del dos per quatre,
del xilofon i la guitarra,
avorrits del saxofon, el savart
i la flauta travessera;
hem perdut el compàs
i ja no ens queda bufera.
Assagem de nit i clapem de dia,
vivim a ritme de semicorxera.
Perdem el temps, toquem a deshora,
fem cada gall que enamora.
Interpretem amb gran estrèpit, ai las!,
una dissonant afonia.
[Dibuix: Min]